A finals de novembre s’ha commemorat, un any més, el Dia Internacional per l’eliminació de la violència contra les Dones, també anomenada de gènere, domèstica o masclista atès que les víctimes acostumen a ser dones i nens i els agressors homes adults, comunament dins l’àmbit de la llar o en el marc d’una relació familiar o sentimental. Una classe de violència específica però que pot presentar moltes variants, i que des de la seva tipificació serveix perquè qui la pateix pugui demanar emparament legal. A banda dels aspectes jurídics, però, la commemoració anual també serveix per contribuir a conscienciar la població d’un fenomen que, malgrat que sempre ha existit, no té cap raó de ser. El silenci mai és bo, i no és balder recordar que no hi ha res dat i beneït si no es treballa mitjançant l’educació i la cultura.
Cada 25 de novembre els mitjans dediquen pàgines i espais a mostrar xifres comparatives per tal de detectar si el nombre de casos puja, baixa o es manté. Les dades, inevitablement, són relatives, ja que és molt difícil que reflecteixin fil per randa la realitat d’un país, d’una comarca o d’una ciutat. Sobretot perquè no tots els casos es denuncien; però també –i això és molt més greu– perquè moltes de les víctimes ni tan sols són conscients de viure, de manera permanent o puntual, en una situació de maltractament o submissió. Convé recordar que, a banda de l’agressió física, també existeixen l’abús sexual, l’agressió verbal, la humiliació gestual, la degradació moral, la dependència econòmica i un llarg etcètera de circumstàncies que, en la dinàmica de la parella, fins i tot es poden produir inconscientment, o assumir per ambdues parts com a rols necessaris i fins a cert punt lògics o malaltissament desitjables.
No és menys cert que els casos denunciats (o simplement detectats) són reals i ben reals, sovint colpidors, como quan deriven en homicidi. Però les morts només són la punta de l’iceberg d’una realitat canviant però difícil d’eradicar. Hi ha dones que han viscut durant anys una situació de maltractament que les ha marcat de manera indeleble i determinant. És per això que cal disposar de protocols d’actuació i mecanismes de resposta immediats, efectius i amb garanties de continuïtat. Perquè sovint aquestes dones no només tenen fills, sinó que no disposen de recursos propis amb els quals fer front al seu futur lluny del maltractador. Dones que, en molts casos, quedaran marcades i els costarà aixecar cap després de la toxicitat viscuda.
Mentre els resultats no siguin veritablement significatius, no crec que serveixi de gaire (tot i que no es pot deixar de fer) exhibir xifres i estadístiques que apunten a un perfil determinat d’agressor, igual que tampoc no serveix per a les víctimes. El principal denominador comú a tenir en compte és l’educatiu: només en la formació de la persona es troba la clau de l’autocontrol i de la inhibició de l’instint violent.
Publicitat
La violència mai és la solució, ans bé, engendra més violència, frustració, ressentiment i tristesa. Els éssers humans som lliures, i ací radica la nostra grandesa. Però també la misèria que alguns es creguin totpoderosos, o per sobre del bé i del mal. No ens enganyem: ningú no ho està.
