La programació estable de tardor de la ciutat de Mataró inclou diferents obres relacionades amb la memòria. Sempre que en sento parlar (de la memòria) penso en un mar immens sembrat d’icebergs de totes mides.
M’agrada la imatge de l’iceberg. És susceptible d’expressar conceptes molt diversos, però cap com la pròpia vida o, més concretament, la base d’operacions d’aquesta, és a dir, el cervell: la part emergent seria la consciència, i la submergida el vast inconscient. Hom diu que res del que ens passa s’oblida del tot: roman gravat indeleblement en el nostre disc dur inconscient, i en circumstàncies excepcionals pot arribar a aflorar. La crua realitat de la pràctica, però, és que, per més desenvolupada que la tinguem, a partir de certa edat la nostra memòria es deteriora progressivament i sense aturador, amb resultats desiguals, sovint dramàtics.
Recentment, investigadors de la Universitat Columbia de Nova York, liderats pel premi Nobel Eric Kandel, han identificat una de les causes principals del deteriorament de la memòria: es tracta de la molècula RbAp48, que actua en una zona de l’hipocamp (regió del cervell on es formen els records) anomenada “gir dentat”. Segons el resultat de la seva investigació, aquesta molècula, abundant en els joves, escasseja cada vegada més a mesura que passen els anys. Aquest procés, però, podria ser reversible si es restituís la molècula (val a dir que de moment només s’ha assajat amb ratolins). Els investigadors també assenyalen que la pèrdua de memòria associada a la molècula RbAp48 és independent de patologies com l’Alzheimer, en què es produeix una destrucció irreversible del teixit neuronal (que lògicament també afecta a la memòria, entre altres facultats), i que té el seu origen no a l’hipocamp sinó al còrtex entorrinal.
Sigui com sigui, i tot i que la seva aplicació pràctica encara pot trigar anys a arribar, la troballa suposa una bona notícia, i ens pot servir per a reflexionar sobre la importància que té la investigació científica en el progrés de la humanitat i en la millora de la qualitat de vida dels individus i les societats, al marge de decisions político-econòmiques basades en les retallades sistemàtiques i sense altre fonament que preservar els privilegis d’un grapat d’ignorants.
La importància de la memòria –tant individual com col·lectiva– és cabdal. Tant és així, que es pot ben dir que qui no recorda no és. Per això cal lamentar el descrèdit que pateix darrerament com a mètode d’estudi (¿per què recordar res, si tota la informació es troba al nostre abast mitjançant un sol click, ja sigui a l’ordinador o al mòbil?) i com a fenomen històric. D’altra banda, no podem ignorar l’impacte creixent que estan tenint sobre el conjunt de la societat malalties com l’Alzheimer i altres demències que afecten a la capacitat mnemotècnica, i que amenacen amb esdevenir una veritable pandèmia.
Deia Cesare Pavese que la vida pràctica es desenvolupa en el present, i la contemplativa en el passat. El present, efímer, incita a actuar; el passat, immens com la part submergida de l’iceberg, convida al record. Tanmateix, el present no es podria bastir de cap manera sense la base del passat viscut (i recordat). En l’altra cara de la moneda, no sempre es recorda quan es vol ni el que es vol, sinó que la memòria també està feta de cosits i mistificacions. Potser l’única manera viable de recordar seria a través de la memòria genètica. Però llavors ja estaríem parlant d’una altra cosa.
