Reivindicació de la memòria (històrica)

Tota memòria és històrica. I la capacitat de recordar -i de fer-ho conscientment-, humana. Així com és inhumà l’oblit. A nivell social, però, s’ha arribat a parlar tant de la “recuperació de la memòria històrica”, que l’expressió pràcticament ha perdut el seu significat. O almenys, aquest s’ha diluït. Tot i així, que se n’hagi parlat tant, i des d’òptiques oposades, no és el que més mal li ha fet. El pitjor ha estat la voluntat, per part d’un sector de la societat, d’obviar-la o de negar-li legitimitat. És evident que no es pot viure només del passat. Però si volem evitar repetir errades històriques, afrontar el present sense vergonya i mirar al futur amb coratge, no queda altre remei que capbussar-nos en el nostre pretèrit recent.

Fa pocs dies, el cantautor asturià Víctor Manuel va oferir, al teatre Clavé de Tordera, un espectacle exemplar, a cavall entre el concert acústic i l’autobiografia teatral. I va ser exemplar en més d’un sentit: no només des d’una vessant musical i poètica, sinó també humana i ètica. Perquè al repàs per la biografia de les cançons que ha anat parint al llarg de quatre dècades hi afegia l’apunt contextualitzador, tant referent a les circumstàncies que van envoltar l’escriptura de cada cançó, com a la sort desigual que van viure les diferents peces.

El cançoner de Víctor Manuel es pot agrupar en tres grans apartats: cançons inspirades per la vida familiar i la terra, i també de caire folklòric; cançons que expliquen històries, verídiques o inventades; i cançons de denúncia social i política. De fet, i a diferència de molts altres, Víctor Manuel sempre ha estat un artista combatiu i reivindicatiu. Per això, després d’uns inicis prometedors, se’l va voler silenciar, i fins i tot va arribar a patir la prohibició i el desterrament durant els darrers anys de la dictadura franquista. Però ell mai no va callar, ni va deixar d’escriure cançons. Ni de denunciar tot allò que considerava injust. No debades se’l considera, entre altres coses, un dels cantautors emblemàtics de la transició.

Però ni tan sols ara, als seus 63 anys, Víctor Manuel pot ocultar el seu tarannà humil i pugnaç alhora. És una mena de llop disfressat de be; un caramel-petard que, de sobte, ens esclata a la boca. Com no podia ser d’altra manera, en el recital de Tordera el cantant va desplegar els seus diferents registres: íntim, humil, a voltes irònic, també rabiós (com quan va interpretar un pasdoble que va titllar de “fastigós”), inconforme, denunciant, reivindicatiu. Al mateix temps, el repàs al seu repertori i a la seva vida va comportar una encesa defensa de la necessitat de recordar, de no oblidar (“Sólo los tontos olvidan”). Perquè per als repressors és molt fàcil –i comprensible– voler passar pàgina. Però no tant pels oprimits.

Hom acostuma a apel·lar a l’oblit com a condició per a superar un trauma, una situació. Per perdonar. Però el record, la memòria, és el que ens fa humans. Com diu Rubem Fonseca: “No pretenia oblidar, era bo recordar i odiar.” El record és també el que ens projecta cap endavant. A partir del que tenim emmagatzemat en el nostre disc dur, comparem, avaluem, jutgem. No es tracta, com deia al principi, de viure del passat. Però la societat està conformada per un conjunt d’individus que comparteixen una mateixa memòria col·lectiva. Sense aquesta memòria no hi ha història; sense història no hi ha present, és com caminar en el buit. Voler oblidar, entre les persones de certa edat, equival a l’actitud de passotisme, de no implicar-se en res, de molts joves.

A 2011, Víctor Manuel gairebé no sona a les ràdios, i rarament surt a la televisió. Per a les noves generacions és un desconegut. Per a altres ha passat de moda. També hi ha qui el recorda amb la nostàlgia que només pot suscitar l’artista genuí, d’una altra època, i que tant es troba a faltar avui dia. Alguns poden pensar que els artistes actuals no són combatius perquè no tenen –o creuen que no tenen– res contra el que lluitar, o almenys no un enemic concret i visible. El que és cert és que són molt més acomodaticis, i que prefereixen vendre el seu producte, o sonar als circuits comercials establerts, abans que passar desapercebuts. És la seducció que produeix el miratge de l’èxit. Qui no es vendria per un grapat de monedes?

Però la història, d’una manera o altra, sempre s’acaba repetint. Avui dia no existeix la censura franquista, però n’hi ha una altra –exercida tàcitament– molt pitjor, i que respon a mecanismes més difícils d’entendre. És l’autocensura que ens imposen les nostres pròpies limitacions i mancances, i que, a nivell col·lectiu, es tradueix en mesquinesa, en desconfiança, en desconhort. Un electroencefalograma pla per a una societat a la deriva. Oblidar? Sí, potser sigui millor deixar-nos seduir per l’opi de la televisió. Sempre i quan no s’hi parli de res que ens afecti.