L’atur i la indecència dels polítics

Vagi per davant que no sóc d’aquells que tendeixen a generalitzar ni jutgen les persones d’una determinada classe sota un mateix prisma. De polítics, com d’individus, n’hi ha de tota mena. De fet, els comentaris despectius que escoltem envers ells, per part de l’opinió pública o del ciutadà comú, deriven senzillament de l’enveja. Quants dels que abominen dels guanys desmesurats de polítics i empresaris, si poguessin, no s’hi canviarien!

L’atur, a la comarca, ha baixat en poc més de mil persones el mes de juny: al•leluia! La crisi ja s’ha acabat? Tothom tornarà a tenir pa i circ? Tot tornarà a ser com abans? Bo seria que a la costa, en plena temporada estiuenca, l’atur no baixés. Volen que vinguin turistes. Qui els ha d’atendre i donar servei, doncs? Els mateixos propietaris dels establiments? Els polítics que no fan més reunir-se i celebrar reunions i trobades i seminaris i que, dos anys després de l’ensorrament de l’economia, es retallen els sous amb discreció, com qui s’arregla les ungles? Una mica de seriositat! Que l’atur baixi el mes de juny no és res excepcional. Com no ho és que a l’hivern glaci o que la societat s’indigni davant la manca de previsió, la passivitat i la inoperància de la classe política.

L’atur baixa en mil persones i els empresaris, d’una banda, segueixen lamentant el lleuger descens de les reserves hoteleres, mentre que per altra es freguen les mans i fan càlculs amb el que guanyaran al final de la temporada. Perquè és un fet que sempre obtenen beneficis, altrament tancarien la paradeta i es dedicarien a una altra cosa. Les dades són sempre relatives, i, per tant, han de ser contrastades. Cadascú, en aquest sentit, destaca el que li interessa, i ara el que toca és ser optimistes, perquè l’optimisme –com no ens cansen de repetir alguns governants– genera confiança, i la confiança emprenedoria, i l’emprenedoria inversió, i la inversió llocs de treball. Que li preguntin, si no, al Príncep d’Astúries i Girona, que en sap molt de transmetre confiança i proferir discursos buits de contingut, però que mai no ha hagut de fer cua a les portes de l’INEM.

L’atur baixa en mil persones, però al Maresme hi continua havent més de 33.000 aturats. I el que és més significatiu: la xifra és superior a la d’ara fa un any. Molts d’aquests aturats, a més, ja no cobren o estan a punt d’esgotar el subsidi de l’atur. I després volen que desapareguin l’economia submergida, l’estraperlo propi de la postguerra, les estafes, els robatoris…?
Mentre els nostres dirigents discuteixen a porta tancada sobre com sortir de la crisi, per fer una pausa a l’hora de l’esmorzar i anar al bar a fer una despesa diària amb la què menjaria una família una setmana sencera, milers de persones, en el millor dels casos, no arriben a final de mes (i dic ‘en el millor’, perquè en el pitjor ni tan sols poden començar el mes). Què ha de fer una família de quatre membres amb 900, 600, 300 euros al mes?

És aquesta la societat del benestar que ens havien promès? La dignitat humana a la què al·ludeix la Constitució Espanyola? Com tenen els polítics la vergonya, dos anys després de l’esclat de la crisi, d’abaixar-se els sous un 5 ó un 7%? I a on va a parar, aquesta retallada: a les persones sense ingressos? De cap manera! Perquè és una retallada merament simbòlica. Ja posats, que retallin també per decret –en lloc de limitar-se a congelar– les pensions, les ajudes, les assignacions, els sous de tothom, i no només dels funcionaris. Que el que cobra 900 en cobri 750. Que el que en cobra 600 en cobri 500. Els treballadors ho passaran malament igual, però les arques de l’estat, o dels empresaris, s’engreixaran. Però és clar, no poden arriscar-se a perdre més vots.

Tot i que, com he dit abans, no m’agrada generalitzar, fer-ho pot ser una bona manera d’exemplificar, i de vegades l’únic camí per instruir. No diré, doncs, que tots els polítics siguin iguals, ni que tots busquin lucrar-se. Bàsicament perquè, a diferència de la gran majoria de la població, em manquen coneixements per poder emetre un judici equitatiu al respecte. Però pel que sí puc jutjar és pel que veig, copso. I el que ens arriba és només allò que ens deixen veure. Si el que copsem, però, té la magnitud que té, fàcilment podem imaginar-nos el que hi deu haver, per sota de la punta eixint de l’iceberg.

En definitiva, el que compten són els resultats. La situació, o millor dit el seu origen i desencadenant, és complexa. Però al ciutadà, a hores d’ara, no li importa gens l’arqueologia, sinó simplement poder viure el dia a dia. I el ciutadà, en aquest aspecte, tot sovint té les mans lligades. I què és el que fan els màxims dirigents polítics i els responsables de reconduir la nació i posar oli als seus engranatges? Aparentment, res. O adoptar mesures insuficients, o ineficaces, o poc visibles. No se n’adonen que el seu prestigi no pot caure més baix? Que no hi ha ningú en aquest país que tingui el que ha de tenir? Que ens volen abocar al col·lapse?

Molts són els que es plantegen si la política és necessària. Evidentment que sí, a menys que vulguem viure en el caos i l’anarquia. El que no calen, però, són tants polítics, i menys si són de l’espècie sangonera. Ni tampoc estan justificats els sous que la majoria reben. Si la dedicació política és un treball com qualsevol altre –alguns diran que no ho és–, per què no han de percebre un sou normal? És clar que el primer element de discrepància seria què es pot considerar un sou normal o digne. El mínim interprofessional, en funció de la categoria ocupada o de la formació que es té? O aquell que permet a l’interessat viure amb la comoditat que creu que es mereix? Perquè alguns en tindrien prou amb 1.000 euros, mentre que a altres amb 6.000 no els arriba. Tot, com deia, és relatiu. Però el consol no és cap solució.

Com que sense humor i grans frases no es pot viure, no puc estar-me de citar una sentència exemplar de l’inclassificable Groucho Marx, la radical subversió del qual es troba en les antípodes de qualsevol norma: “La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar-hi després els remeis equivocats.” Un visionari.