Si hi ha algun muntatge teatral que en els últims anys hagi despertat la pràctica unanimitat positiva de públic i crítica aquest és, sense cap mena de dubtes, Un trozo invisible de este mundo, un recull de cinc monòlegs sobre l’exili i la immigració escrits per Juan Diego Botto, dirigit per Sergio Peris-Mencheta i protagonitzats pel propi Botto i per Astrid Jones. Estrenada l’octubre de 2012 a Madrid, és una de les produccions més longeves del panorama actual. Dos anys després, la seva extensa gira continua i abans de la seva reestrena a Madrid, el muntatge va passar diumenge pel Teatre Monumental de Mataró, on a més de revalidar el seu èxit va demostrar-ne, un cop més, el per què.
Un trozo invisible de este mundo és un muntatge que hauria de ser imprescindible en qualsevol programació teatral pública que s’entengui com alguna cosa més que el simple subministrament d’entreteniment. Com hauria de ser sempre, de fet. És una obra de teatre polític que, sense oblidar-se del gènere (i per tant de l’art) explica una realitat massa sovint silenciada tant per l’estament polític com pels mitjans de comunicació: la de milions de persones que per qüestions polítiques o econòmiques han d’abandonar la seva vida per intentar començar-ne una altra lluny de casa, convertint-se en accidents de la història, en trossos invisibles d’aquest món.
És indiscutible que el Botto-autor coneix a la perfecció aquesta realitat. Ell mateix és un exiliat argentí i el seu pare consta com un dels 30.000 desapareguts de la dictadura de Videla. Només per això ja seria una veu autoritzada per signar Un trozo invisible de este mundo, però és que, a més, es revela com un gran escriptor de teatre, capaç d’articular històries que arriben al cor i, a la vegada, dominar la complexa maquinària de les lletres escèniques. I així, els seus cinc monòlegs — Arquímedes, Locutorio, Mujer, Turquito y El privilegio de ser perro –es converteixen en cinc sacsejades a la consciència davant les quals és impossible no emocionar-se, no reflexionar, no indignar-se. I allà on no arriba amb la seva experiència personal ho fa amb casos com el de Samba Martine, una immigrant morta al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Madrid el desembre de 2011 presumptament per la mala atenció del personal de la institució i que protagonitza indirectament un dels monòlegs de l’espectacle.
Així les coses, no és estrany que, a més, el Botto-actor ofereixi una feina excepcional a tots nivells, acompanyat en escena per l’actriu Astrid Jones, molt efectiva en el seu punyent monòleg sobre Samba Martine. Tots dos dirigits per un Peris-Mencheta que ha sabut portar el conjunt més enllà del simple encadenament de monòlegs, ajudat per una metafòrica escenografia (plena de maletes perdudes, símbol de les il·lusions truncades dels immigrants o exiliats) excel·lentment il·luminada. I enbolcallant-ho tot plegat, dos anys de funcions a les espatlles i un context que el reforça insistentment. Dos extrems que han conferit al muntatge l’aplom necessari per tal que el seu missatge arribi amb tota la punteria possible.
Publicitat
