S’acosta Sant Jordi (el dia de l’any en què es venen més llibres) i, un cop més, tornarà a primera fila el debat entre llibre de paper i llibre electrònic. Aquest debat és estèril. Però també és comprensible, tenint en compte el que s’hi juga: la seva estandarització i comercialització. Evidentment es tracta d’una aposta tecnològica innovadora i futurista, però ja se sabia que la seva introducció en el mercat no seria tan ràpida ni reeixida com la del telèfon mòbil perquè hauria d’enfrontar-se a un enemic de dimensions titàniques: no el paper com a tal, sinó la força del costum dels lectors.
Si el principal avantatge que té el llibre de paper és el pes de la tradició, el de l’electrònic és precisament el contrari: la seva novetat i la incidència que té i tindrà en les joves i futures generacions, que estaran (i de fet ja comencen a estar) més acostumades a llegir documents en format digital que impresos. Altres avantatges indiscutibles del llibre electrònic són el poc espai que ocupa, la seva immensa capacitat d’emmagatzematge, la seva versatilitat quant a continguts, la seva contribució a l’estalvi energètic i a la cura mediambiental, i el seu menor cost. Negar tot això és negar l’evidència.
Per contra, existeix una barrera –que només es podrà salvar amb el pas dels anys, a mesura que els consumidors vagin prenent consciència del canvi de xip que les noves tecnologies els exigeixen– que, per paradoxal que sembli, té a veure amb les característiques del producte en si, és a dir, amb la seva immaterialitat. Quan, no tants anys enrere, hom visitava un comerç per adquirir un disc, una pel·lícula o un llibre, després de consumar la compra tornava a casa amb un objecte a les mans. Ara, sobretot amb la música i amb el cinema, però aviat també amb la literatura, això està canviant: el producte ja no és tangible sinó virtual, i com a tal, roman emmagatzemat o bé en un disc dur o targeta de memòria, o bé en un núvol del ciberespai. La impossibilitat de palpar-lo, sumat a la facilitat de les descàrregues (legals o il·legals), comporta que l’usuari tendeixi a menystenir el valor del producte i es resisteixi a pagar-ne un preu, encara que sigui més baix que el del llibre de paper.
Un desavantatge puntual és que, com a regal –posem per cas, per Sant Jordi–, el llibre electrònic llueix poc enfront del llibre tradicional, que, a diferència de l’altre, es pot contemplar, fullejar, sospesar, olorar i fins i tot estripar, si no és del nostre grat. Però no és menys cert que, en temps de crisi, no deixa de ser una alternativa raonable.
No sé si el llibre electrònic s’acabarà imposant o substituirà el de paper, però és un error considerar-los excloents: conviuran, en qualsevol dels casos, durant molt de temps. Tant, que segurament quan ja no es comercialitzin llibres en paper encara hi seguirà havent persones que en llegiran (si no tots, alguns) en aquest format. Com a mínim, perquè les biblioteques en seguiran plenes. Però també arribarà el dia en què aquestes esdevindran museus de paper, i no passarà res. Al cap i a la fi no fa tants anys que s’escrivia sobre pedra i argila.
