El drac d’or, el darrer espectacle de la productora teatral mataronina Factea, tornarà a representar-se al Teatre Akadèmia de Barcelona després d’haver-se convertit en les últimes setmanes en un dels fenòmens de la temporada escènica de la capital catalana. El muntatge, amb text de l’alemany Roland Schimmelpfenning i signat per la companyia Teatre Invisible, es va retirar de cartell el 16 de febrer després d’exhaurir en diverses sessions les localitats de la sala del carrer Buenos Aires. L’èxit de crítica obtingut i l’efervescència que la producció ha provocat a les xarxes socials justifiquen la reposició, prevista per al proper mes d’octubre. D’aquesta forma, El drac d’or es situarà, ja d’entrada, com un dels principals espectacles del proper curs a Barcelona.
L’èxit és doble si es té en compte que El drac d’or no és un text teatral a l’ús. L’acció es situa en l’edifici d’una ciutat indeterminada d’Europa als baixos del qual hi ha el restaurant vietnamita, tailandès i xinès que dóna títol a la peça. A la minúscula cuina de l’establiment hi treballa un jove sense papers amb mal de queixal i als pisos superiors hi viuen un vell que somia tornar a ser jove, una parella en crisi i d’altres personatges. Les seves històries es creuaran en una trama amb un punt de novel·la negra en la qual l’autor deconstrueix les convencions fent que els personatges joves els interpretin actors adults i viceversa, atribuint els personatges femenins als actors i els masculins les actrius, trencant la línia temporal i jugant amb una gran varietat d’estils i llenguatges escènics que en alguns moments freguen el surrealisme .
Una estructura formalment caòtica amb la qual, però, els espectadors connecten des del primer moment gràcies, d’una banda, a un text molt potent i, de l’altra, a un muntatge molt ben dirigit per Moisès Maicas i excel·lentment ben interpretat per Oriol Casals, Òscar Molina, Mingo Ràfols, Bàrbara Roig i Clara del Ruste. Amb molt pocs recursos, Maicas aconsegueix fer lluir la peça amb tot el seu esplendor i aconsegueix que els espectadors no es perdin entre el conjunt d’escenes que configuren aquest fresc sobre com la sacralitzada globalització afecta les persones. El repartiment fa camí amb uns treballs energètics i, sobretot, molt complets en els quals el gest adquireix molta importància. Tot plegat fa que, tal i com ha passat en diverses ocasions aquesta temporada a la cartellera de Barcelona, el que en circumstàncies normals seria una producció alternativa i minoritària es converteixi en un dels muntatges indispensables per als espectadors.
