El dia 16 d’agost s’han complert trenta-sis anys de la mort d’un mite, sense el qual no podríem entendre bona part de la música lleugera moderna. Elvis Aaron Presley va traspassar a la ciutat de Memphis als 42 anys d’edat, víctima –segons la versió oficial– d’una sobredosi de drogues (medicaments), a les quals s’havia habituat en els seus anys de decadència artística i de progressiva ruïna física. Elvis no va ser un nen prodigi com Michael Jackson, però va començar la seva carrera musical molt jove, i va fer-ho de manera fulgurant. Per això, tot i morir relativament aviat, el seu regnat es va estendre al llarg de més de dues dècades.
El cas d’Elvis és únic en la història del rock. Va poder revolucionar el panorama musical del moment perquè en ell es van conjugar una sèrie de factors artístics, sociològics i promocionals. Tanmateix, el llegat és el que compta, i, mig segle després, la majoria de les seves cançons es poden seguir escoltant amb el mateix frescor que quan van ser enregistrades.
La mort d’Elvis es troba a mig camí entre les morts prematures d’artistes més joves –Jim Morrison, Janis Joplin, Jimi Hendrix, Amy Winehouse…– i la dels que, tot i haver viscut més anys, han acabat morint també en estranyes circumstàncies o en la més pura degeneració. De fet, la d’Elvis, sense ser una mort estranya, se sol catalogar juntament amb la d’altres artistes que compartien amb ell talent, carisma i atractiu mediàtic, i les quals no han estat del tot aclarides: tals la de Marilyn Monroe, la de Bruce Lee o la del mateix Michael Jackson (que, a títol anecdòtic, es va arribar a casar amb Lisa Marie, l’única filla d’Elvis).
Elvis va arribar a ser un mite vivent. Un cop mort, però, el mite va esdevenir llegenda. Ho van abonar les circumstàncies “suposadament” misterioses de la seva mort, fins al punt que hi ha qui la posa en dubte. Hom assegura que, després del 16 d’agost de 1977, se l’ha pogut veure en diferents llocs (un d’ells, com a extra en una pel·lícula de 1990 titulada “Home alone”). També corre el rumor que el mateix dia de la seva mort va comprar un bitllet per a Argentina amb el nom fictici de John Burrows, que el propi Elvis havia fet servir en vàries ocasions. Uns anys després, aquest tal Burrows apareixeria imitant a Elvis, tocat amb un antifaç i amb una veu idèntica a la del cantant. També es diu que el certificat de defunció original es va perdre, per materialitzar-se mesos més tard; que la seva tomba va ser profanada, però la família no ho va denunciar; i que mai ningú va arribar a cobrar els diners de la seva assegurança de vida (de mort). Sembla ser que en els seus darrers anys Elvis havia arribat a un acord amb l’FBI per a facilitar informació sobre activitats il·lícites d’altres artistes (a canvi de què?: d’un pacte mefistofèlic per a una hipotètica resurrecció artística?), motiu pel qual la seva vida perillava i hauria pogut tenir motius per desaparèixer fent-se passar per mort.
Si la societat necessita mites vivents, encara en necessita més de morents. Tant fa l’edat o de quina manera –natural o accidental, prematura o no– els mites hagin trobat la mort: l’opinió pública s’encarrega de la resta. I paradoxalment, en morir, els mites accedeixen al pavelló de la immortalitat.
