No fa gaire un diari de tirada nacional publicava una carta d’un noi xinès, arenyenc d’adopció, on es referia a la immersió lingüística en termes d’absoluta normalitat. Es diu Zhenze Yang, té 18 anys i porta mitja vida a Arenys de Mar. El que fa exemplar la seva carta és el fet –gens inusual, d’altra banda– que sigui una persona de procedència estrangera qui hagi, un cop més, de posar les coses al seu lloc, al marge d’absurdes polèmiques intestines entre el fals binomi castellà-català.
Quantes vegades haurem de repetir-ho per a que els que no ho volen entendre ho entenguin? Els catalanoparlants no tenim cap problema ni amb el català ni amb el bilingüisme. Tampoc no tenim cap mania especial als castellanoparlants. En tot cas, el problema (i la mania persecutòria) la tenen ells, fruit d’una educació esbiaixada hereva, en gran part, d’ideologies totalitàries com ho va ser el franquisme, del què malauradament molts ja no se’n recorden i d’altres –les noves generacions– no n’han sentit a parlar.
Un amic m’explicava que té un cosí castellà (de Castella i Lleó) que ve a estiuejar a la Costa Brava, i que quan s’hi està té el sa costum de llençar les escombraries pel balcó acompanyant el seu gest amb la frase “¡Mierda para los catalanes!”, que ve a ser com una mena de declaració de principis o crit de guerra similar a aquell “¡Santiago y cierra España!” dels temps de la Reconquesta. Un individu que, per acabar-ho d’adobar, també ha arribat a dir, des de la seva absoluta ignorància històrica: “¡Qué manía tenéis los catalanes de hablar en catalán!”. Que és com retreure a algú que s’entesti a ser ell mateix. De fet, el conflicte amb els castellanocentristes té unes arrels sociològiques (i polítiques, evidentment) interessants d’estudiar, que ara i aquí no és el lloc ni el moment d’examinar.
Tornem a la carta oberta de Yang, on aquest assegura que, a banda del xinès, parla igual de bé tant el castellà com el català (malgrat que se li resisteix més l’ortografia d’aquest últim). I en al·lusió a les paraules de l’il·lustrat ministre Wert, segons el qual els llibres de text de la Generalitat prediquen l’independentisme, Yang diu que “res més lluny de la realitat”, i que en tot cas “són els mestres els únics que poden fer-ho”. En aquest sentit, des de fora, sempre hi ha hagut una flagrant confusió de fons, que molts catalans abonen: la d’identificar idioma amb independentisme (que no és el mateix que identificar idioma amb nació).
L’exemple del jove Yang fa palès el que ja sabíem: que acostumen a ser els nouvinguts els que, en arribar a Catalunya, assumeixen la realitat bilingüe i pluricultural del territori com el que és, sense cap mena de contaminació històrica o tergiversació política; és més, entenent que no hi ha res més natural que en un determinat indret del planeta, sigui petit o gran, es parli i defensi una llengua que li és pròpia, i que els seus parlants en reivindiquin això, la normalitat (que sovint ha de passar per la normalització) d’ús en tots els àmbits de la societat. Costa tant, d’entendre?
