Els llargs tentacles de la corrupció

Durant molt de temps ens crèiem immunes a la corrupció, o no hi pensàvem. Finalment, ha arribat a casa nostra en les seves múltiples variants. Fins que no hi ha proves incriminatòries contundents sempre es parla de “presumpció”. Però com diu el refrany, “quan els gossos borden, alguna cosa senten”.
Tant fa si ha estat primer l’ou o la gallina. A la comarca veïna de la Selva, aquestes darreres setmanes, els mitjans no han donat l’abast parlant de Lloret de Mar, de Sant Hilari Sacalm o del mateix Consell Comarcal.
Al Maresme, de moment, els ajuntaments van fent la viu-viu sense massa escarafalls. Recentment ha estat acusat de prevaricació un ex alcalde de Sant Cebrià de Vallalta. El més sonat, però, ha estat l’escàndol –destapat per la publicació comarcal cafè&llet– de les presumptes irregularitats en la gestió de la Corporació de Salut del Maresme i la Selva, que afecta tant l’hospital de Calella com el de Blanes. En el mateix lot, també han denunciat un cas de presumpta corrupció en la concessió del servei de cuines a l’Hospital de Mataró. Als què cal afegir, aquesta mateixa setmana, la denúncia per frau del president d’Aigües de Mataró. Casos, tots, en què s’han vist implicats polítics de tots els colors, el que significa que la corrupció no fa distinció d’ideologies.
El descrèdit vers la política està assolint uns nivells mai coneguts en democràcia (és clar que, ben mirat, es pot dir que la democràcia, al nostre país, encara es troba en bolquers). A banda del desprestigi que li és connatural, dues són les causes principals d’aquesta situació: que els polítics, en general, no han sabut fer bé la feina que se’ls ha delegat (tan senzilla i complicada alhora com una gestió eficient, acurada i transparent dels béns públics); i que, quan han tingut ocasió, molts –no tots– han aprofitat per a omplir-se les butxaques.
A la crisi econòmica i de valors en què estem immersos de ple cal sumar-hi l’esperit de picaresca consubstancial al nostre tarannà ibèric. Certament és molt llaminer ésser l’encarregat de gestionar, directament o indirecta, una quantitat indecent de diners, i pensar que, si s’hi fica cullerada, ningú no ho notarà. Al capdavall, tothom ho ha fet sempre! Així de bé anem de salut democràtica i ètica.
Mentre els que per proximitat es poden veure esquitxats minimitzen les corrupteles i parlen d’excepcions, la població no s’ho creu perquè sap que els abundants casos de corrupció que estan aflorant no representen més que la punta d’un iceberg de podridura.
Fa unes setmanes, un titular del Financial Times deia que “La política espanyola presenta símptomes de putrefacció”. No és per menys.