La caixeta negra

Tinc una caixeta negra de cartró. És molt petita però a dins hi cap de tot i més. Jo aprofito l’espai per posar-hi aquelles coses que m’han deixat de ser útils en un moment donat però de les quals no vull desfer-me’n perquè no sé si les hauré de necessitar alguna vegada. Com que aquesta caixeta no té fons, puc anar emmagatzemant tot el que vulgui sense haver de patir per l’espai. Hi tinc, per exemple, les sensacions dels dies en què vaig veure per primera vegada els meus germans, totes i cadascuna de les frases i accions que m’han fet plorar al llarg de la vida, els millors somriures que m’han regalat, el primer petó i l’últim que m’han fet, abraçades sinceres, aquelles últimes nits, les primeres vegades, triomfs i derrotes, olors, textures, sorolls, imatges… Ostres! Hi tinc moltes coses aquí dins! Bé, aquests dies he obert la caixeta perquè estic buscant una mica d’esperit crític.

Sempre m’ha preocupat molt el fet de no tenir capacitat d’opinar. Quan era petita i a l’escola el professor ens preguntava què pensàvem sobre l’emigració transoceànica que es va iniciar a Europa en el transcurs de la segona meitat del segle XIX i que es va allargar fins la Primera Guerra Mundial, jo no sabia què dir. Em sentia una mica ignorant i, fins i tot, la situació em generava angoixa. Tot i que era conscient que cap nen ni nena de la meva classe podia respondre, jo tenia un debat intern amb mi mateixa perquè creia que si el mestre ens preguntava què opinàvem sobre aquell tema era, precisament, perquè podíem fer-ho. Amb el pas dels anys he après que allò ho feia per presumir de coneixements adquirits després d’haver-se après la lliçó abans d’explicar-nos-la. Però, és clar, en aquell moment, asseguda en aquella cadira verda amb les meves cuetes d’E.G.B., jo em sentia despullada perquè no sabia opinar. De fet, a vegades, ni entenia què deia. També em costava, quan feia Batxillerat, explicar per quin motiu un superàvit de la balança de pagaments incrementa la capacitat de despesa total de l’economia. O no. No ho sé! I reconec que haver de defensar a la universitat que totes les guerres són legítimes va ser un martiri. No em sortien els arguments. Només tenia la sensació que mai a la vida havia estat capaç de desenvolupar el meu esperit crític. Però, òbviament, m’equivocava.

Un dia, abans que comencessin els problemes econòmics interplanetaris, estava mirant la televisió i em vaig redescobrir a mi mateixa. Recordo que feia zàping quan vaig viure aquest moment de glòria. Després de veure, en 10 minuts, les retallades, les protestes i la crisi interminable del canal de notícies, les bruixes i bruixots que deprimeixen al més sa, les andròmines miraculoses que et venen la joventut eterna, les reemissions de sèries passades de moda i els debats absurds sobre el comportament de quatre desgraciats que han venut les 24 hores de la seva dignitat, vaig ser capaç de dir: “Això és un insult! Ens estan enganyant!”. Em vaig aixecar del sofà, vaig apagar la televisió i vaig decidir anar a regar les plantes. Va ser, sens dubte, una decisió molt sàvia aquesta que vaig prendre. I sí. Havia estat capaç d’opinar. Em va sortir l’esperit crític que, de fet, sempre havia estat amb mi. Quan anava a l’escola jo decidia com havien de ser les cues que portava i les criticava si estaven mal fetes. A l’Institut, era capaç d’argumentar a la meva professora d’economia perquè era necessari que ens facilités exemples d’exàmens de selectivitat. I a la universitat, sabia valorar els professors en funció de la capacitat que tenien o no d’aplicar a casos pràctics la teoria que ens havien explicat una hora abans. Això és esperit crític!!! Quan ho vagi descobrir, vaig lamentar no haver-ho sabut veure-ho abans. M’hauria estalviat molts debats interns. En tot cas, en aquell moment vaig agafar l’esperit crític i el vaig recollir a la meva caixeta negra. “Segur que l’hauràs d’utilitzar més d’una vegada”, vaig pensar.

Aquests dies, com us deia, l’he buscat al meu particular “traster”. Estic trista (i ara em poso seriosa) perquè crec que els éssers humans ens hem quedat presos en una bola del món opaca que no ens deixa veure res de res. Els actors que mouen els fils del planeta (polítics, empresaris, mitjans de comunicació i els col·lectius que sempre s’enumeren en aquests casos) juguen a espantar-nos a través de frases surrealistes que no hauríem dit mai que sentiríem, de titulars tan tremendistes que crec que ens fan insensibles a qualsevol cosa o de decisions que ens semblen un acudit i que, després de tres mesos d’haver-se pres, encara estem esperant que ens diguin que ho és. Tinc la sensació que aquesta crisi ens ha convertit en éssers inerts, inactius, paralitzats. Hi ha qui passa de tot perquè creu que la situació ja s’arreglarà sola, hi ha qui surt al carrer a cridar només perquè ho fa el veí del tercer que és molt guapo i hi ha qui s’indigna per inèrcia. Sí. Sent optimistes, podem dir que som ramats de xais que fem les coses perquè sí. Tenim una crisi d’esperit crític. Per això el busco a la meva caixeta negra. En tinc una mica. Tots en tenim una mica a les nostres caixetes negres i, sobretot, si en trobeu en algun lloc agafeu-lo com si fos un tresor. Potser toca obrir-les i recuperar-lo perquè, passi el que passi, és allò que ens quedarà sempre. Potser no tindrem res més però haurem estat capaços de defensar les coses per algun motiu, de cridar perquè realment creiem que cal, d’opinar, d’explicar perquè una cosa esta bé o no o, en definitiva, d’apagar la televisió i anar a regar les plantes.