La banalitat i l’absurd

Dilluns vaig escoltar al Telenotícies Migdia un reportatge sobre la grua de la Sagrada Família. No només informaven sobre la seva espectacular alçada i sobre quan s’havia d’aturar pel vent, sinó també sobre les vistes impressionants que oferia i que el gruista havia de fer les seves necessitats en una ampolla “porque tampoco es cuestión de tirarlo por ahí”. Tenint en compte la situació econòmica a Catalunya i Espanya (era el dia en què ens havíem assabentat de nous màxims en l’atur, per exemple) i els greus conflictes del món, i vist a més el temps considerable que tots els Telenotícies dediquen diàriament –toqui o no toqui partit- al Barça i al Madrid, la notícia em va semblar d’una gratuïtat i una banalitat remarcables. Vaig pensar que algú s’havia equivocat de mes (a l’estiu les notícies banals i fàcils abunden) o que era alguna dèria de l’editor. Però no: a la nit el vaig veure exactament igual, i amb els mateixos comentaris.

Feia uns moments, al mateix informatiu nocturn, havia tingut ocasió de sentir com l’Oriol Pujol responia a l’allau de crítiques que aquests dies rep el govern de la Generalitat dient que “calia un canvi”. Meravellós. L’única resposta a les crítiques pel desgavell i manca d’idees de pes dels primers 100 dies de govern era que “al govern l’alternativa és bona”. En altres paraules, va dir que tocava que CiU governés, independentment del projecte que tinguessin per a Catalunya. I es va quedar tan fresc. Va dir el que volia dir o el que pensava? Li importa realment?

Uns minuts més tard, sortia a la televisió el Sr.Rajoy –el mateix de “los hilillos negros”, i del cosí que negava el canvi climàtic- demanant eleccions anticipades per “acabar amb la situació de bicefàlia” que la decisió de Zapatero ha engendrat. Distingeix aquest senyor entre govern i partit? Se’n recorda que Aznar va pregonar des del dia que va arribar a president que ell no repetiria després de vuit anys? Ho ha oblidat o espera que no ho recordem i que no vegem que es mor de ganes d’arribar al govern, ara que les enquestes li són favorables i després d’haver perdut dues eleccions? O sap que, digui el que digui, no importa?

Mentrestant, el Sr. Mas troba perfectament coherent votar a favor de la independència de Catalunya “a títol personal” (però fent-ho públic), i votar al Parlament en contra. Si el partit està en contra: ell no hauria d’estar a un partit independentista? Militar a i dirigir un partit no és una decisió personal, fruit de les conviccions personals?
Són alguns exemples, que al concentrar-se em van exasperar i han donat peu a aquest escrit. Però en podríem trobar molts més, alguns probablement més punyents, i no només procedents dels àmbits o entorns assenyalats. La realitat és que ens envolta la superficialitat, la banalitat, l’absurd, la incoherència. I ho veiem com el més natural del món. Semblem passius, o sense criteri o capacitat per identificar contradiccions.

Llegim més les notícies irrellevants o sensacionalistes o macabres que aquelles que són transcendentals, especialment si aquestes són complicades de seguir o entendre. Un pobre diable que roba per menjar està mal vist i va a la presó, mentre que grans empresaris acusats de frau i desfalc segueixen en llibertat i amb honors. Ens interessen més programes de dubtosa ètica i patètic contingut, els partits de futbol o les carreres automobilístiques que no pas els documentals o les pel•lícules de qualitat. (Per cert: a qui li agradava la Fórmula I fa uns anys? Per què ara sí?). Adorem els esportistes d’elit perquè són compatriotes sense tenir en compte, entre altres factors, que molts no paguen ni els seus impostos aquí. Com denunciava algú al diari diumenge, celebrem més una victòria del Barça que no pas que un fill aprovi la selectivitat.
I així ens va. Es comença amb 10 anys valorant més com aprovar un examen en lloc de voler aprendre, i s’acaba escoltant les disputes irrellevants d’entrenadors de futbol sobrevalorats i votant a qui et fa un petó i t’ofereix un caramel. O passant de tot estirats al sofà. Mentres, surten guanyant els de sempre.

Ens estan dirigint. Pa i circ. I ens deixem. Ara, quan la societat és més educada que mai en la història, i quan tothom disposa de mitjans per informar-se contrastadament, no sabem ni sembla interessar-nos què és realment el millor per a nosaltres.
En què pensem?
Pensem?