Gràcies a un conveni recentment signat entre els dos consistoris, els veïns de Caldes d’Estrac i de Sant Vicenç de Montalt podran gaudir d’un grapat de places d’aparcament gratuïtes a les respectives zones blaves.
Els polítics, eines o braços executors de l’Administració (aquesta màquina abstracta), tenen moltes maneres d’esprémer el ciutadà. I de fer-ho, a més, de manera que sembli que encara li atorguen favors. És com si un adult li arrabassa a un nen una bossa de llaminadures i tot seguit, per consolar-lo, li’n retorna una o dues tot dient-li: Té, no ploris, te l’he agafada pel teu propi bé (i perquè puc fer-ho), però com que sé que els nens teniu dret a menjar caramels te’n dono alguns de consolació, amb la condició que no protestis.
No és estrany que aquests darrers anys els endeutats ajuntaments de les nostres contrades, tot fent ús de la seva gairebé il·limitada potestat, hagin incrementat abusivament el nombre de places de zones blaves (i grogues, i verdes), igual que els mags que treuen absurds conills (per què, conills?) dels barrets, o aquell personatge de novel·la que escopia a la cara d’altri i deia: Això faig!
La mecànica és d’allò més lògic, però també pervers. Un ajuntament necessita diners per poder seguir pagant sous i finançant gestions arbitràries, i moltes de les aixetes que durant anys han rajat a bastament ja s’han assecat, o a penes en surt un rajolí per omplir un canti. Quines opcions té? Apujar els impostos i preus públics? Bé, ja ho ve fent sistemàticament. Vendre patrimoni? El patrimoni és limitat, i pot comportar complicacions polítiques. Ja ho sé!, diu un il·luminat: omplirem de zones blaves el municipi; ens ho gestionarà una empresa externa, de la qual cobrarem una morterada, i ens en rentarem les mans; i si els ciutadans es queixen, ja ens ho manegarem per acontentar-los d’alguna manera.
Publicitat
O sigui que, d’un dia per l’altre, en molts dels carrers on es podia aparcar gratuïtament ara cal treure tiquet, amb el risc afegit de ser multat o que la grua s’endugui el vehicle. Els ciutadans, indignats, protesten. Aleshores és quan se’ls diu que no es preocupin, que ja se’ls compensarà oferint-los les engrunes d’algunes places gratuïtes, sempre i quan acreditin que són veïns del municipi. I tots contents… O no?
És legítima i comprensible la necessitat de generar ingressos dels consistoris. Però a costa de qui? De les butxaques dels contribuents, que ja abonen l’impost de circulació corresponent? Però a banda del perjudici econòmic i de les molèsties que pugui ocasionar la mesura, el pitjor és la percepció que l’autoritat actua des de la impunitat, emparada en la legalitat. Una legalitat els mecanismes de la qual el ciutadà comú tot sovint no entén, i que només guia l’interès.
Al pas que van, no sorprendria gens que un bon dia pintessin de blau tots els carrers d’un municipi, fins i tot a sota de les rodes dels vehicles ja aparcats. O que, ja posats, els ciutadans també haguessin d’abonar un impost per trepitjar la via pública, o per respirar l’aire comunitari. Tot plegat perquè uns pocs se segueixin embutxacant els diners de la majoria. La història de sempre.
