Ser pares, ser fills

Diuen que no existeix un manual per als pares, la qual cosa subscric donat que sóc mare, però n’hi ha cap per als fills? Ens hem oblidat de com va ser i, en alguns casos, segueix sent el nostre paper com a tals?

Sense adonar-nos-en de vegades jutgem els nostres fills amb duresa i, fins i tot, els dels altres oblidant que nosaltres també ho hem estat i, en alguns casos, encara ho som.

No és fàcil desenvolupar cap dels dos papers. Seria bo que tinguéssim en compte que la nostra pròpia experiència com a fills pot ajudar-nos a l’hora de dur a terme el paper de progenitors, malgrat els erros que haguem comès o puguem estar cometent.

Cert és que mirem de posar-nos en el lloc dels nostres fills, però en ocasions no tenim en compte fer-ho des de la seva realitat i tendim a fer-ho des de la nostra. En qualsevol cas, l’important és que actuem des del cor.

Tot i l’amor, la tasca que es presenta és igual d’àrdua per això cal que siguem tolerants, coherents, fidels als nostres principis, respectuosos i, sobretot, prediquem amb l’exemple.

Així doncs,
estimem-los de manera incondicional,
reconeguem els nostres errors i demanem-los perdó,
alabem el que fan,
dialoguem des de la calma,
siguem respectuosos,
permetem les equivocacions,
romanguem al seu costat disposats a ajudar-los sense recriminacions,
expressem els nostres sentiments i emocions de manera sincera,
mirem de no jutjar-los,
ajudem-los quan ens ho demanin i mostrem-nos disposats a fer-ho amb un somriure.

Montse Macanàs
www.montsemacanas.com