tres60.cat

La promulgació de la nova llei del cinema en català, que obliga a doblar a aquesta llengua minoritària (ja que només la parlen uns nou milions de persones) el 50% de les pel.lícules que s’exhibeixin a Catalunya, ha estat el detonat de la polèmica. Una polèmica que ve de lluny, alhora que presenta ramificacions diverses. Perquè, com passa gairebé sempre, les arrels de la qüestió, que alguns mitjans de comunicació s’encarreguen d’atiar, són de caire econòmic i polític. Tota problemàtica lingüística, de fet, té un rerefons polític.

L’argument, estrictament econòmic, dels empresaris de les sales de cinema seria legítim si no estigués tenyit de certa tendenciositat. Tampoc no posen totes les cartes sobre la taula. Des de la poltrona dels seus guanys, i com si es tractés d’una fórmula matemàtica infal·lible, asseguren que si les pel.lícules es doblen al català la gent no anirà a veure-les i que, en conseqüència, no només baixaran els ingressos, sinó que, a curt termini, obligarà a prescindir de personal laboral, i, a llarg, comportarà el tancament de sales.

Capgirem l’argument. Algú s’ha aturat a pensar, posem per cas, que a França no es poguessin veure pel.lícules en francès, o a Portugal en portuguès? Estem parlant de la llengua (co)oficial d’un país o territori (el fet de tenir o no tenir estat propi és de caire administratiu, i per tant secundari). Si totes les pel·lícules, no el 50%, sinó totes!, que s’exhibissin a Catalunya estiguessin doblades o subtitulades al català, els espectadors potencials deixarien d’anar al cinema? Alguns potser sí. Però una gran majoria no: s’hi acabarien acostumant.

Evidentment les circumstàncies no són tan simples: hi ha molts factors en joc. De fet, la problemàtica és, com a mínim, triple. D’una banda tenim l’oferta cultural cinematogràfica, que depèn, a la seva vegada, de tres indústries: la de la producció de pel·lícules, la del doblatge i la de l’exhibició. Si no s’hi aposta amb fermesa a nivell global i coordinat, difícilment arribarem enlloc.

El segon factor, i més important, des del punt de vista de la demanda, és l’actitud de l’espectador, que és qui acaba decidint quin producte vol consumir. És una qüestió de confiança, de deixar de banda els prejudicis i trencar les barreres; de superar l’obstacle lingüístic, sí: obstacle!, per copsar, en un altre estadi, el significat del producte, que, més enllà de l’embolcall, és el que veritablement compta.

I en tercer lloc tenim les mesures administratives, legislatives, o, com deia al començament, polítiques. Que en una societat ideal no haurien de caldre, però sense les quals no seríem capaços de fer res, perquè som de naturalesa anàrquica i acomodatícia i necessitem dur posades les regnes: malgrat ser lliures, i creure que exercim aquesta llibertat, moltes coses no les faríem si no ens hi obliguessin.

Tornem enrere, tot recuperant aquella expressió que va fer servir Quim Monzó quan es referia al fet de “parlar normal”. Per quina raó molts espectadors, fins i tot catalanoparlants, rebutgen, d’entrada, la llengua catalana al cinema, i manifesten obertament que als indis, o als nazis, o als romans, no els escau, la llengua de Pompeu Fabra? (Un ús encara més contradictori si pensem en l’èxit que tenen a Catalunya les telesèries importades de països sud-americans.) Doncs bàsicament perquè no hi estan avesats. I per què no ho estan?

Diguem-ho clarament i d’una vegada: a data d’avui, 2010, a Catalunya encara estem arrossegant l’herència cultural de quatre dècades de dictadura franquista, època que per a molts joves actuals té la mateixa importància que una entelèquia. Això ha derivat en uns determinats usos, o prejudicis, que s’han perpetuat en el temps, en molts casos fins als nostres dies. Com s’explica, si no, aquesta diglòssia que encara patim? Quants catalans no prefereixen llegir els llibres, quan llegeixen!, en traducció castellana, o fan servir sistemàticament el castellà per a qualsevol afer administratiu o comercial?

No cal, tal i com estableix la polèmica llei, que tot el cinema, doblat o subtitulat, sigui en català. N’hi ha prou amb que existeixi l’opció, encara que es tracti de duplicar esforços, tal i com es dupliquen en molts altres àmbits. És un dels inconvenients, i riqueses, de tota societat bilingüe.

El veritable valor d’una llengua és el valor d’ús, ja sigui culte o col·loquial. Aquest ús ha de ser de doble sentit: per part del receptor, i per part dels poders públics i de la indústria que els recolza. En la mesura, però, que la decisió última, com dèiem, correspon a l’usuari, l’única manera viable de “normalitzat-lo” és mitjançant l’educació. Per això, però, calen, d’una banda, lleis normalitzadores, i, d’altra, bons educadors, així com un sistema i programes que els formin i guiïn. Em refereixo, sobretot, a una infraestructura sòlida i de qualitat, que doni credibilitat i confiança a l’usuari. És a dir: bons professionals del doblatge, que connectin amb els espectadors.

Perquè a banda del prejudici lingüístic envers el català cinematogràfic (tampoc mai no hem tingut una indústria cinematogràfica pròpia, sinó, com a molt, cineastes aïllats que s’han vist obligats a doblar les seves pel·lícules al castellà per poder aspirar a una mínima difusió, fins i tot dintre de les fronteres del propi país), el que no pot ser és que al carrer, a casa, a l’escola, a la feina, es parli d’una manera, i al cine, o a la televisió, es parli d’una altra, teòricament correcta però moltes vegades artificial. Bons professionals, doncs, ben formats i incentivats, que, a l’hora de doblar, facin servir una llengua i un to amb els què l’espectador s’identifiqui. Que no hi hagi una distància abismal entre el que se sent a la pantalla i el que es viu en el dia a dia. Perquè el cinema, avui, és l’equivalent del teatre popular clàssic, o del circ en temps de l’Imperi Romà: l’espectacle, teòricament, més democratitzant, i també, per això mateix, el més perillós, perquè mou i condiciona les masses, que, tot i ser majoria, difícilment tenen raó.