tres60.cat

Capítol 1

Cal buscar l’origen d’aquest cas en una noia de dinou anys suposadament violada, filla d’un prestigiós advocat pinedenc. Després, tot es va complicar. Però anem per parts. I l’única manera de fer-ho és exposant els fets per rigorós ordre cronològic.
La noia en qüestió es deia Ada Fontàs. La seva mare, Obdúlia Monistrol, em va venir a veure un capvespre d’un divendres de mitjans juliol. No acostumo a fer mai vacances, i, si les faig, són a compte d’algun cas resolt amb èxit. La feina, però, no em sobra, i menys encara en els temps que corren. De fet, la meva caixa forta sempre està oberta: una manera de dir, a qualsevol rapinyaire que pugui accedir al meu despatx, que allà no hi ha res a fer i que pot marxar per on ha vingut. Així que, com que feia un parell de mesos que havia hagut d’acomiadar la secretària –tot i els seus esforços lúbrics per retenir el lloc de treball–, vaig obrir personalment la porta.

-Era a punt de tancar. La secretària és de vacances. Li puc dedicar cinc minuts. Vostè dirà.
-Si ho prefereix puc tornar en un altre moment…
-No, sisplau. Tampoc no m’agrada ser descortès amb les senyores. Assegui’s i expliqui’m en què la puc ajudar.
-Bé, es tracta de la meva filla…
-Endavant.
-L’Ada és una noia molt innocent, que ha tingut mala sort a la vida. No va voler acabar els estudis, es va fer amb companyies poc recomanables, va començar a sortir amb un xicot que és un tros de quòniam…
-Entenc. Per cert, quants anys té?
-Ara n’ha fet dinou.
-Aleshores no estem parlant d’una nena.
-Per mi sempre ho serà, una nena… Però deixi’m acabar, m’ha dit que tinc cinc minuts i no fa més que interrompre’m.
En realitat, els que parlaven per mi eren els tres gintònics seguits que m’havia pres en l’última hora i mitja, per matar l’avorriment.
-Té una foto de la… nena?
-Em deixa que li expliqui el que li ha passat?
-Disculpi. No la interrompré més –vaig fer el gest, poc afortunat, de corre’m la cremallera de la boca, com ensenyen als nens a pàrvuls.
-Aquell paio mai em va agradar. Sort que la nena va tenir prou seny de deixar-lo. A més, era més gran que ella, i un ignorant. Només anava al darrera de l’Ada pel que van tots. Però en no aconseguir-ho es va tornar obsessiu: la va començar a assetjar, a vigilar… He de dir-li, senyor Masana…
-Massana, amb dues esses.
-Perdoni. Massana. He de dir-li, dic, que la nena no viu a casa, vull dir, que jo no visc amb el seu pare, ni ella amb ell…
-Estan divorciats.
-Això mateix. Aviat farà cinc anys…
-Senyora: em pot dir d’una vegada el motiu pel qual ha vingut al meu despatx?
-Una sospita. Ella no m’ho ha confessat, però les mares tenim un sisè sentit per això… Fa un parell de setmanes, una matinada, la nena, l’Ada, va aparèixer per casa… semblava desfeta, duia el rímel corregut… feia molt mala cara. No em va dir d’on venia ni amb qui havia estat, només que volia dutxar-se i quedar-se a dormir. També em va dir que de cap manera avisés al seu pare. Val a dir que no tenim una relació gaire cordial, però en casos així, com és lògic, mantenim el contacte. La qüestió és que vaig fer cas a la nena i no vaig dir res a ningú. L’endemà, quan ja s’havia asserenat, la vaig sentir parlar pel mòbil amb una amiga… i li explicava el que no havia gosat d’explicar-li a la seva pròpia mare: que l’havien forçada a fer allò contra la seva voluntat, però que no podia denunciar l’agressor, perquè era…
-…era?
-No ho sé, no ho vaig sentir perquè va abaixar la veu. Però estic convençuda que va ser el seu ex xicot.

Vaig començar a pensar que aquella dona no estava gaire equilibrada. No perquè algú no pugui ésser víctima de la seva pròpia parella o ex parella (cada dia sentim casos del contrari), sinó per la manera com m’exposava els detalls i com esbatanava els ulls a mesura que ho feia, fins al punt que semblava que se li anaven a sortir de les òrbites. També gesticulava d’una manera molt accentuada. L’Obdúlia Monistrol devia tenir poc menys de cinquanta anys i tenia tota la traça de les dones despitades que, després de patir la humiliació de la separació, han anat niant a parts iguals un odi il·limitat envers els seus ex cònjuges i un sentiment de llàstima envers elles mateixes. Em venien ganes de plantar-me davant d’ella i bufetejar-la, per tal de fer-la entrar en raó. En lloc d’això, i pensant que s’acostava final de mes i el meu compte estava sota zero, vaig decidir seguir-li el joc i esprémer-la en tot el que pogués. Al cap i a la fi, pertanyo a l’espècie dels depredadors. Benvinguts a la selva.

-Si he entès bé, senyora, la seva filla va sortir un temps amb un individu… Ho van deixar, ell la va empaitar una temporada, i després, un dia, sense més ni més, segons vostè, ell la va agredir sexualment.
-Sí. Això és el que va passar.
-El que vostè creu que va passar, perquè entenc que no en té proves. Com es diu el paio?
-Es diu Richi… Richi Moragas. Porta un hotel a Lloret.
-Però si la seva filla no li ha confessat que hagi estat víctima d’una violació, és més, vostè va sentir que deia que no el podia o no el volia denunciar, i la noia és major d’edat, no crec que s’hi pugui fer res.
-Sí que s’hi pot. Perquè aquest Moragas és un pocavergonya que du la meva filla pel camí de l’amargura, i estic segura que no es conformarà amb això, en voldrà més, i si ningú no l’atura la cosa pot acabar molt malament.
-Però senyora, què vol exactament que faci?
-Que esbrini si de veritat va violar-la o no. No sé com, però segur que pot fer-ho. I si va ser així, encara que la meva filla vulgui passar pàgina, vull que el malparit ho pagui.
-Bé, necessitaré més informació. Estudiaré el cas, i veuré què se’n pot fer.
-No vull que pensi que els diners són un impediment. Li pagaré el que em demani, amb escreix. El divorci em va deixar en una situació acomodada.
-M’haurà de abonar un avançament per començar la investigació.

L’endemà em vaig despertar amb ressaca. Era al meu llit, no tenia ningú al costat, tot estava en ordre. Vaig sortir de la dutxa i me’n vaig anar a la nevera per fotre’m una cervesa i endreçar el meu cervell. A mesura que l’engolia, m’anava trobant millor. El dia anterior, després que marxés la visita, necessitava una mica de marxa, i la vaig començar d’hora. L’últim que recordava era haver estat ballant bachatas en un local nou de la riera Capaspre amb dues dominicanes que no feien més que riure. Millor riure que plorar.

La dona que m’havia vingut a veure el dia abans semblava una mica tocada, però els diners són els diners. Es tractava d’un encàrrec irregular, però tampoc tan estrany. Qui sap els motius que mouen les persones a fer determinades coses. Jo no era ningú per qüestionar-los. Sóc una mena de llebrer, o més aviat de noi dels encàrrecs. Em diuen vés allí, i hi vaig. La senyora Monistrol em va donar dues pistes (no en necessitava més). Una es deia Ada Fontàs, i l’altra Richi Moragas. Vaig començar pel que, sense conèixer-lo, em queia pitjor. No va ser difícil trobar-lo a Internet (qui, no hi és?): Ricardo Moragas Mencía, gerent de l’Hotel Rosaura de Lloret de Mar. Bé. En vaig anotar l’adreça. Seguidament vaig buscar l’altre nom. Ada Fontàs Monistrol. Em va sortir una adreça de Facebook. Això seria bufar i fem ampolles, vaig pensar. Fins i tot se’m va passar pel cap de complicar el cas una mica, per tal d’allargar-lo. No em va fer falta.

A la tarda, havent dinat, vaig agafar el cotxe i vaig anar a Lloret. L’experiència m’ha ensenyat que a determinades persones, si els entres per sorpresa i bruscament, en treus més que amb circumloquis i bones maneres. L’hotel estava davant la platja. Tots els hotels de Lloret sembla que estiguin davant la platja. Suposo que és lògic: és el seu al·licient principal. Tinc entès que a Lloret hi ha un hotel que costa 3.000 euros la nit. Quina indecència. Suposo que, almenys, hi inclouran la noia.

El recepcionista, amb un fastigós somriure d’hipòcrita, em va contestar que si tenia cita amb el senyor Moragas.
-Sí -vaig mentir.
-És que ara mateix no hi és.
-Quan tornarà?
-Serà uns dies fora.
-Quants.
-No li puc dir.
-No m’ho pot dir, o no m’ho vol dir?
Somreia amb estultícia. Em van entrar ganes de passar darrere el taulell i espavilar-lo d’un cop de puny.
-Informaré de la seva actitud –vaig dir.
Només aleshores, va adoptar una actitud seriosa.
-Però…

M’havia fallat la intuïció i havia perdut el temps anant a Lloret. Bé, com diu en Manolo García, “nunca el tiempo es perdido”: almenys vaig saber on era l’hotel. I de passada, em vaig prendre una caipirinha en una terrassa. A la salut d’Obdúlia Monistrol. Però la tranquil·litat se’m va acabar ben aviat.

Diumenge, fent cas del Senyor, no vaig treballar. Vaig anar a la platja, i em vaig passar la major part del dia en una guingueta, contemplant les guiris baixades del cel. Bé que s’ha de viure; i si nosaltres no vivim, ningú no viurà per nosaltres.

Dilluns a primera hora vaig tornar al despatx, fresc com una rosa. Aquest és el problema de treballar sol i de no tenir secretària: que, si no hi sóc, no m’hi troben. Tot i ser aviat, a la porta hi havia una dona que m’esperava. Anava vestida amb elegància; estava a punt d’entrar en la maduresa però s’hi resistia; tota la seva fesomia convergia en els llavis, farcits de silicona. Mentalment em vaig felicitar: estava de ratxa.

-Passi, sisplau.
-Ahir el vaig trucar, però no el vaig trobar.
-Era diumenge, senyora…
-Casamitjana.
-Molt de gust.
-Aniré el gra –va engegar, tot just abans de seure–. He sentit parlar de vostè i suposo que puc posar en les seves mans un tema delicat.
-Vostè dirà –vaig dir-li, sense poder treure la vista dels seus llavis i d’imaginar-me el que seria capaç de fer amb ells. Devia tenir, com a molt, trenta-set anys. Però els duia molt bé.
-Estarà acostumat a aquestes situacions, diguem, escabroses –va fer un silenci enigmàtic–. El meu marit. Tinc sospites que m’enganya. Vull que ho esbrini i n’obtingui proves.
-És tot?
-Sí.
-Com es diu el seu marit.
-És clar. Potser li resultarà familiar, és una persona fins a cert punt pública. Per això li demano la màxima discreció. El meu marit és l’Eugeni Fontàs.

Efectivament, el nom, o més aviat el cognom, en sonava, però no pel que pensava la dona, sinó per tractar-se del mateix que duia la noia que havia d’investigar. Més tard, però, em vaig documentar. Fontàs era un prestigiós advocat pinedenc que, en el seu currículum, comptava amb haver guanyat davant dels tribunals molts casos que els mateixos interessats donaven per perduts. Era tal la seva traça, pel que semblava, que potser fins i tot hauria aconseguit absoldre algun culpable (però és clar, això no es pot provar, i menys encara si havia guanyat el cas).
-Digui’m, senyora Casamitjana… Tenen fills, vostè?
-No, no en tenim.

Esperava que afegís: el meu home sí que en té, d’un matrimoni anterior. Però no ho va fer. I jo no vaig insistir per dos motius: primer, no tenia cap seguretat que la noia –l’Ada– estigués emparentada amb l’advocat; segona, si no era així, i la dona que tenia al davant ocultava aquesta dada, ho devia fer per algun motiu, que, en un cas o en l’altre, em podia ser d’utilitat.
-Necessitaré detalls. Quina és l’agenda del seu marit; a on treballa, a on sol anar quan acaba de treballar, i, sobretot, què fa, o què creu vostè que fa i a on va, quan no és a casa amb vostè.
-Ho tindrà tot, senyor Massana. Només li demano discreció. Per res del món voldria que el nom del meu marit sortís als diaris.

(continuarà)