Tal com érem

Ja fa anys, van aconsellar-me que, en moments difícils i quan les dificultats volen arrossegar-nos al desànim i a la depressió, un bon exercici consistia en girar la vista enrere i, amb l’ajut de fotografies, documents, diaris i músiques d’altres èpoques, recordar temps passats que, per més que els refranys ho diguin, mai, llevat de comptadíssimes excepcions, no foren millors.

L’estat del benestar, company fidel de molts de nosaltres durant els darrers anys, ha provocat que es donés per fet que les mil i una comoditats que la tecnologia i la innovació han abocat a les nostres vides, haguessin de ser elements totalment enganxats a les nostres existències com si formessin part de la nostra anatomia.

I no ha de ser així. Tots aquells complements que, si més no, ens han fet i ens fan la vida més fàcil i plaent, han de ser fruit de l’esforç, del treball, de la constància i del ben fer. No pot ser, ni hem de creure-ho, que pel sol fet de viure on tenim la sort de fer-ho, som mereixedors d’una sèrie de factors que ens fan tenir satisfaccions, alegries i injeccions desmesurades de felicitat.

És per tot això, i torno al principi, que si fem memòria i repassem la nostra historia, sobre tot els que ja comencem a tenir una edat, hem de ser capaços de valorar en la seva justa mesura tot allò que tenim i intentar el no haver de retornar a dies passats. Les imatges, els documents, les cançons, ens demostren, quan les repesquem, que no tot eren flors i violes. Per més que ho sembli.

Segueixen venint temps de canvis. Socials, polítics, climàtics, de tota mena. Fem, tots plegats, amb la nostra força, amb el nostre tarannà, que siguin temps de construir, de tirar endavant, de mirar amunt. La nostàlgia no ha de trair-nos. No es pot viure dels records, per més que els records ens han d’ajudar a viure.

Si cal, recordem tal com érem per a, en alguns aspectes, no tornar a ser-ho.