Opinió: un estat d’alarma alliçonador

Últimes hores de fase 1. Aquest dilluns entrem a la fase 2. Algun avantatge ha de tenir l’Alt Maresme, el bisbat de Girona, i administrativament la regió sanitària de Girona.

Les terrasses, com a termòmetre de la desescalada. També d’un relaxament arriscat. Contrast d’espais privilegiats, tan quiets que inquieten, amb carrers comercials i terrasses que recuperen el soroll precovita. Contrast entre ciutadans amb mascareta i prudència a cada gest i moviment i ciutadans que semblen haver oblidat les dotze últimes setmanes de les nostres vides.

La dotzena setmana d’estat d’alarma en un territori en fase 2, en un territori històricament turístic, és un nou escenari que aporta moltes lectures del que ens està passant i passarà com a país. Per aquesta època de l’any la ciutat turística és un no parar, és activitat empresarial i motors en marxa a l’espera de visitants del país i estrangers. Enguany, però, establiments hotelers fantasmagòrics, com si fossim a l’hivern, guinguetes impecablement buides i preparades per a vés a saber quin tipus de temporada, i negocis vinculats directament a la indústria turística amb les persianes baixades.

L’hivern serà molt llarg per a massa gent. Serà molt dur, més dur que mai. I potser ara, per desgràcia, alguns turismefòbics, alguns que alegrement malparlaven d’aquest sector i menystenien la seva rellevància econòmica, social i cultural se n’adonaran, a bones hores, de l’error d’haver criminalitzat una activitat que forma part de l’ADN de molts territoris, gairebé del país en el seu conjunt.

La pandèmia tindrà efectes reflexius, generarà un debat col·lectiu. Mentrestant, les últimes hores de fase 1 condueixen a pensaments sobre la velocitat que estem adquirint en la desescalada sanitària, sobre si sabrem gaudir de les noves quotes de llibertat de la fase 2 sense tirar per terra l’esforç fet les onze setmanes prèvies. Que els sacrificis, que han estat molts, massa fins i tot, no hagin estat malaguanyats per un excés, precipitat, de triomfalisme cívic.

Les terrasses com a termòmetre en un país mediterrani amb temperatures que pugen i alguns que ja pensen en Sant Joan. Com serà la revetlla? Sonarà Sisa igual amb mascaretes. Sabrà la Coca de Sant Joan de la Granja Caralt igual de bona? I els gintònics, si en fem, seran com aquells que engolíem amb gin Xoriguer quan érem joves? Els nens tindran mono de petards? Té sentit llençar-ne? Té sentit donar el missatge que volem recuperar el soroll estiuenc i mediterrani, la nit més social, enfront d’una natura que estava recuperant terreny perdut?

Mentre hi vas pensant, aprens a conviure amb la desescalada en una ciutat turística sense turistes, aprens a evitar els carrers més concorreguts quan no et cal, a aprofitar fins a l’últim minut aquells racons silenciosos i solitaris perquè cada dia que passi ho seran menys, de silenciosos i solitaris. Tota l’endreça domèstica, ja sigui física del domicili com virtual a les xarxes, tot el megadissabte individual i familar que hem fet aquestes onze setmanes que mai no oblidarem, tot això dic, contrasta amb l’acceleració inexorable als carrers i les places. Més roba d’esport al carrer i als passejos. Més parelles que grups. Més joves que vells. Més diversitat social que mai, es nota un Ramadà més perceptible. Més bicis. Més clients de proximitat. Tot això configura un nou paisatge urbà que permet redescobrir la ciutat, l’entorn en la seva complexitat.

Sense turistes ni visitants, les poblacions de tota la vida, els de tal lloc de tota la vida, són més diversos i peculiars del que ens pensàvem. Ciutat i país més enllà de l’estereotip. Aspectes positius de la pandèmia, com les abraçades i els retrobaments físics avis-néts més intensos i sentits que mai.

Llàgrimes d’alegria. Emocions a flor de pell. No les oblidarem. Que cap nit de Sant Joan ni una desescalada accelerada ens faci oblidar allò més intens que hem viscut aquestes setmanes de confinament. Que les fases que vindran no siguin amnènsia col·lectiva d’un estat d’alarma alliçonador.

Saül Gordillo – Periodista

Article publicat originalment a la pàgina de Facebook de Saül Gordillo