A la mida de tots

A tots ens ha passat de tornar a un lloc que ens havia marcat com a nens —per exemple, l’escola— i meravellar-nos de com s’ha empetitit en comparació amb el que ens deia la memòria. Perquè mesurem el món amb relació a nosaltres, però nosaltres creixem i els records, en canvi, es mantenen (més desdibuixats) allà on eren. Cadires que ens semblen de joguina, taules on ja no ens cabrien les cames, cistelles de bàsquet que podem tocar sense saltar.

Però avui parlo d’una altra cosa. He passat per la plaça del Maresme, on feia temps que no posava els peus. Hi havia nens enfilant-se per l’escala de corda que permet prendre a l’abordatge el vaixell de colors. I m’he adonat que l’escala s’havia tornat molt més curta de quan hi pujaven els meus fills i jo patia per si fallaven un pas. El tobogan, que em feia estar pendent d’emparar-los si es despistaven i lliscaven massa de pressa, avui tenia una alçada ridícula. El vaixell sencer, de fet, s’aixecava molts menys pams de terra.

I és que no són només els records de la nostra infantesa els que ens semblen distorsionats quan ens fem grans: també els espais que visitàvem ja de grans amb els fills ara ens semblen diminuts, perquè vam aprendre a mirar-nos el món amb els seus ulls. Per adults que fóssim, quan els havíem de protegir la seva alçada era la nostra alçada, la seva força era la nostra força i els seus límits eren els nostres límits.

Imagino que deu passar el mateix amb aquestes dones i homes que veus, per exemple, empenyent cadires de rodes, o basquejant-se perquè el seu fill discapacitat no prengui mal amb el tricicle adaptat, o fent de crossa pacient a un avi que ja no es pot valdre per si sol, o acompanyant una dona cega. També ells deuen tenir una consciència exacerbada dels desnivells, dels sots o les cruïlles sense pas de vianants. De les voreres massa estretes o no rebaixades, dels conductors incívics, de les portes que costen d’obrir o es tanquen massa de pressa, de les escales per pujar sense que ningú hi ajudi.

I els que caiem dintre el que es considera estàndard, som conscients dels problemes urbanístics i del nostre mateix comportament amb relació als altres? Diria que no. Perquè l’única referència que tenim som nosaltres mateixos i resulta que el món ja s’ajusta sense esforços a la nostra mida.

Faig un últim cop d’ull a la plaça del Maresme i em torno a sorprendre de com s’ha tornat petita i del tot inofensiva, ara que ja fa anys que no hi porto més els fills.