Parlem d’herències?

Estem molt habituats a deixar constància del què volem que es faci amb la nostra herència material quan ens arribi l’hora fosca, però no acostumem a pensar en el destí de la nostra herència digital (presència a les xarxes socials, pàgines webs, correus electrònics…) quan ja no hi siguem presents en aquest món terrenal.

No us ha passat alguna vegada que l’amic Facebook us ha recordat posts o imatges on continuen apareixent fotos o comentaris de persones estimades, amics, companys, veïns o coneguts que ja no hi són? A mi sí. Sense anar més lluny, fa uns dies rellegint una reflexió que feia fa uns anys sobre la meva devoció incondicional pels pallassos, l’ombra allargada i trista del bon amic Lluís es va tornar a fer present a través del comentari que poc abans de morir va deixar-me en aquella publicació. El seu perfil, com el de l’Ana, en Metri, en Pere, la Mercè, en Pepe, i tants d’altres, malgrat que no bateguen continuen vius, en estat vegetatiu, esperant que algú finalment decideixi <<desendollar-los>> de la xarxa.

Em faig gran (cada vegada més lluny dels 50 i més a prop de la jubilació), però si us haig de ser sincera, a aquestes alçades de la meva vida encara no he fet testament. Potser ho acabaré fent un dia d’aquests perquè, un cop no hi sigui, sé que res podré dir que no hagi deixat escrit abans.
I mentre desvario sobre els llegats, no puc evitar pensar en els meus pares. Tot el que tinc i el que sóc els hi dec a ells i a la seva herència, i no pas a la material perquè afortunadament encara són vius.

Els meus pares van deixar Andalusia en la dècada dels seixanta, amb 25 pessetes a la butxaca, la roba que duien a sobre i una marreca de dos anys -jo-, buscant un futur millor a Barcelona. Segur que heu sentit a parlar del Somorrostro i del Campo de la Bota, oi?. Doncs, aquests van ser el seus primers destins.

Poc després van aterrar a Arenys de Mar, per anar a viure de rellogats a una habitació al carrer Antoni Torrent. Érem el que es coneixia per una família pobre d’immigrants.
Van anar passant els anys i gràcies a l’esforç, el patiment, les hores interminables dedicades al treball –el meu pare a la mar i la meva mare netejant cases-, l’afany de superació i la valentia dels meus pares, vam passar a ser una família benestant amb negoci propi, immobles en propietat i fills estudiant en col·legis privats.

La major obsessió dels meus pares ha estat sempre la de donar-nos als seus fills una formació que ells mai no havien tingut. El meu pare no va poder anar mai a l’escola; va començar a treballar als 7 anys i és analfabet, tot i que té una forta i sòlida educació, basada en el respecte als demés i en valors que sembla que han caigut en desús. A la meva mare li va ensenyar a mig llegir i mal escriure la filla de la casa on feia de minyona i, malgrat tot, l’apassiona la lectura i devora un llibre rere l’altre.

La formació i, sobretot, els valors que ens han llegat a mi i als meus germans són la millor i més preuada herència, i mai els hi podré agrair prou aquest regal.

Passats els anys, amb els meus fills he intentant seguir el patró dels meus pares i he procurat ajudar-los, facilitar-los el camí i conscienciar-los que el seu futur l’havien de començar a escriure durant l’adolescència, preparant-se, formant-se i atresorant uns valors que els han d’ajudar a caminar amb dignitat per la vida. Espero haver-me’n sortit.

Arribats a aquest punt, no he pogut evitar que la meva ment hagi tornat de cop a l’herència digital i he tingut més clar que mai que, a banda de la formació i els valors que pugui llegar ara als meus fills, materialment poca cosa més podré deixar-los en el meu testament material. Tinc la sort de tenir feina i, sobretot, de no haver de fer front a cap hipoteca, per tant econòmicament no em puc queixar, però malauradament la classe mitja, tan habitual i abundant fa escassos anys, està desapareixent.

Així doncs, amb una herència material que presumeixo inexistent, els meus fills s’hauran de conformar amb gestionar i, si més no, decidir el destí de la meva herència digital que, aquesta sí, serà abundant.