El periodisme català està de dol per la pèrdua de Manuel Cuyàs, un escriptor i gestor cultural que va fer el salt a la premsa diària de la mà del diari El Punt i que, a partir de les seves aparicions en tertúlies i d’haver escrit les memòries del president Jordi Pujol, va ser descobert a escala nacional. Per conèixer Cuyàs només calia llegir els seus articles a El Punt i després a El Punt Avui.
Escrivia del que li passava a ell, i aquesta regla tan aparentment anti-periodística segons els cànons acadèmics i de la professió el va convertir en un articulista tremendament viu, savi, popular, honest i divertit. Llegir-lo era agradable, però treballar-hi encara més. En Manuel va dirigir El Punt del Maresme, i ho feia com si fos el pare d’una redacció insultantment jove que vam aprendre d’ell a escriure –sense arribar a la seva categoria–, a llegir, a riure i a viure. Perquè si una cosa tenia en Manuel és que t’ho passaves bé al seu costat, i a diferència d’altres directors ell sí que tenia la capacitat de delegar, confiar i generar equips que esdevenien famílies.
En som uns quants, que vam créixer professionalment amb el periodista elegant de les corbates i els barrets. I ho vam fer en un entorn, el de la premsa de proximitat, en què en Cuyàs excel·lia. El seu bagatge cultural –era un pou de saviesa literària i cinematogràfica— li proporcionava un gruix que dignificava i enriquia l’actualitat local i la seva mirada a la vida quotidiana. Al Maresme, vam arribar a fer un diari com mai més es farà.
Gràcies a El Punt, la comarca està avui més vertebrada, i en Manuel era el director perfecte perquè provenia d’una de les famílies de Mataró més formades, cultes i sensibles, escrivia sobre tot el Maresme i pensava en clau de país. I ho vam fer en uns anys, en què el periodisme i els mitjans de comunicació jugàvem un paper determinant, molt més rellevant i prestigiat.
Publicitat
Saül Gordillo
Periodista
