La vida després d’un ictus

Fa ja cinc anys que una petita part del meu cervell es va parar. En només uns segons, la meva vida, tot el meu món, va patir una brusca sacsejada. N’hi va haver prou amb un instant perquè passés d’estar conversant tranquil·lament amb el meu company a no poder coordinar ni pronunciar dues paraules seguides amb un mínim sentit.

Accident cerebrovascular, infart cerebral, apoplexia o ictus. Molts noms i tots ells terribles per definir la formació d’un petit coàgul de sang que aquell matí va decidir obturar un dels meus vasos sanguinis, acarnissar-se a la zona de la parla del meu cervell i assassinar per sempre més un grapat de les meves cèl·lules.

Aquell dissabte, quan va succeir tot, el meu company i jo estàvem sols a casa. Feia poc que ens havíem despertat i vam decidir mandrejar entre els llençols. Mentre parlàvem i fèiem broma, inesperadament, vaig començar a balbucejar paraules inconnexes i sense cap sentit. Sabia el que volia dir, però el meu cervell era incapaç de processar-lo. Immediatament vaig saber que alguna cosa estranya m’estava passant. No sabia què, però vaig pressentir que podia tractar-se d’alguna cosa greu, i em vaig espantar.

No va ser fins que vaig arribar a l’hospital que vaig ser realment conscient del que m’havia passat. Quan vaig ingressar a urgències encara vacil·lava al parlar; ja era capaç de coordinar frases amb sentit, però amb molta lentitud. No us podeu arribar a imaginar la impotència que se sent quan veus que el teu cervell no respon. És terriblement fotut i t’envaeix una sensació incontrolable de pànic.

Vaig estar tres dies ingressada. Vaig sortir de l’hospital la vigília de Sant Joan i com l’endemà era festiu, només vaig faltar un dia a la feina. I ni se’m va passar pel cap agafar la baixa! Suposo que incorporant-me sense més a la meva rutina habitual, personal i laboral, pretenia restar-li importància i gravetat al que m’havia passat.

L’ictus, a més de matar-me algunes cèl·lules del cervell, em va deixar també de penyora unes petites, gairebé imperceptibles, llacunes de memòria, algunes dificultats en intentar reproduir determinades paraules, un tractament amb dues pastilles diàries per a tota la vida i sobretot una por terrible, pànic extrem diria jo, a intentar parlar i no ser capaç de fer-ho. Aquesta terrible sensació em va acompanyar durant molts mesos i em va portar a anar pels racons, a tota hora, parlant amb mi mateixa per assegurar-me que tot en el meu cervell continuava funcionant. Afortunadament, també això va acabar passant, però mentre va durar, va ser cruel i agònic. No l’hi desitjo a ningú.

Però, l’ictus també em va deixar un regal meravellós. Em va donar una nova oportunitat per seguir respirant, estimant, compartint, rient, plorant, creant, en definitiva … una nova oportunitat per seguir vivint amb plenitud de facultats. I em sento terriblement afortunada i agraïda per això.

La vida és el tresor més preuat que tenim. I vull seguir vivint-la com quan era una nena, amb il·lusió, amb sorpresa, amb innocència, sense malícia, però amb picardia i trapelleria; sempre disposada a descobrir i aprendre coses noves, sorprenent-me de tot i per tot; gatejant, caminant i quan toca corrent; coneixent altra gent, altres cultures, altres maneres de pensar i sobretot altres maneres de fer.

Al cap i a la fi, en una societat que ens ha acostumat a sobreviure, després de l’ictus, jo no podia, ni volia fer cap altra cosa que no fos VIURE!