La glòria i l’oblit

Enmig de les sales sumptuoses de la residència dels prínceps arquebisbes de Salzburg, em trobo el meu fill petit fent un primer pla amb la càmera de la cara d’un dels retrats. N’hi ha desenes de retrats com aquest a les parets, tots amb birret i hàbit vermell i amb una mirada de desdeny dirigida als visitants tan poc nobles que ara trepitgen les seves estances.

Els prínceps arquebisbes de Salzburg, senyors de la sal, van governar amb mà de ferro el territori durant sis segles. Els diners que treien del comerç de la sal i del poble els van invertir en esplèndids palaus que avui fan la meravella de Salzburg: l’ostentosa residència habitual adossada a la catedral, el palau d’estiu amb els esquitxos dels jocs d’aigua, el palau de camp, el palau per a les amants.

La memòria dels prínceps arquebisbes havia de quedar fixada per sempre en els adustos retrats de la sala i en les construccions que aconseguissin aixecar durant el seu govern. Cadascuna de les cent vuitanta sales de la residència habitual va ser feta o refeta per un dels prínceps arquebisbes, certament molt més pendents del luxe terrenal que no pas de la glòria celestial.

Salzburg, doncs, com el nom indica, és la ciutat de la sal: la ciutat de les mines de sal i la ciutat dels palaus aixecats amb els enormes beneficis extrets de la sal (que, per cert, no sembla que hagi donat tanta magnificència i tant de rendiment a la vila de Cardona).

Ho van tenir tot, fins que el 1803 el poder secular dels prínceps arquebisbes va quedar abolit per les tropes napoleòniques.

Ho van tenir tot. Ara, en canvi, els prínceps arquebisbes només són pols dintre la terra i un record difús d’autoritarisme i excés d’esplendor. Els que visiten els palaus barregen sense donar-hi cap importància els quaranta-dos noms que es van anar succeint entre el segle XIII i el XIX, com si haguessin estat un de sol. Tant li fot. I les cares dels retrats serveixen només perquè algú les fotografiï atret pels rictus ridículs d’autoritarisme, pels ulls botits, per les papades i les arrugues definitivament risibles avui que no són res.

Que ho tinguin en compte, doncs, tots els polítics i tots els governants d’ara que es preocupen més per deixar la seva empremta en la història que no pas per millorar el present dels seus conciutadans: els elogis que busquen avui seran les burles i l’oblit de demà.