Joan Rebagliato Opinió

Escoles monocultiu

Joan Rebagliato Nadal

Al Maresme hi ha des de fa anys molta immigració, però a unes quantes poblacions hi ha escoles que fan els possibles per no tenir alumnes de fora. Posen quotes, s’escuden en la demanda que ja tenen, esgrimeixen falta de llocs disponibles. Que vagin a la pública, diuen a sota veu.

D’aquesta manera poden garantir als seus alumnes —també podríem dir als seus clients— un món que ja no existeix. Estableixen un artifici protector molt del gust dels pares, que paguen el que convingui a canvi de saber-los educats exclusivament entre els nostres. Si, a més, hi afegeixen hores d’ensenyament en anglès, o en castellà, tenen l’èxit assegurat, perquè ja se sap que el castellà i l’anglès són llengües d’aquí, llengües modernes i de futur que convé protegir. No com l’amazic, l’urdú, el xinès, el suahili, l’àrab, el panjabi, totes aquestes coses.

Són escoles que creen les criatures bombolla, aquelles que es faran grans en un món fals on els altres seran com ells perquè els pares ja eren d’aquí, amb independència que siguin bones persones o uns malparits. Escoles, en realitat, que aïllen. Centres privats que sobrecarreguen els centres públics, perquè els forcen a assumir una quantitat desproporcionada d’alumnes de fora; tan desproporcionada, que fa molt difícil atendre’ls i ajudar-los a integrar-se i mantenir alhora el nivell educatiu exigit.

Els ajuntaments al·leguen que no poden portar més alumnes de fora a aquests centres perquè ja els omplen amb els que paguen d’aquí. Com si no es poguessin establir unes quotes obligatòries de barreja que afavoririen a tothom: els d’aquí, perquè els posaria en contacte amb el món on viuen i amb maneres d’entendre el món ben diferents; els nouvinguts, perquè tindrien més recursos a disposició i més possibilitats, per tant, de sentir-se seva aquesta nova societat.


Publicitat

Ara, això sí, uns quants pares i mares dels que paguen amb gust l’exclusivitat cultural també pagaran a l’estiu, si molt convé, un ronyó i part de l’altre per veure de primera mà, en llocs exòtics, la diversitat cultural que aquí rebutgen. I se sumaran amb fervor a les crítiques contra la inoperància dels polítics que deixen morir a mar els immigrants desesperats, com si no tinguéssim dret tots plegats a escollir on volem viure.

Tal com la tenim muntada, sovint l’escola és un factor més per continuar fent créixer aquesta societat de societats, aquest espai on coexisteixen sense conviure —i sovint sense ni tan sols veure’s— cultures diverses. L’estem forçant a construir un miratge de la tolerància que convé preservar, en comptes de convertir-la en un gresol que faci confluir tantes mirades diverses i tantes maneres diferents de viure cap al tronc comú català, que és el propi d’aquí. O és que no són totes les cultures, també la nostra, una amalgama en equilibri d’influències múltiples que es van succeint?

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*