Els temps estan tornant a canviar

Eren els inicis de l’any 1964. Bob Dylan, amb la seva guitarra i la seva harmònica, ens anunciava el principi d’una nova era. Les coses ja no tornarien a ser mai com havien estat. Ens deia que els fets ens havien desbordat i que, els que creguéssim que encara érem a temps de salvar-nos, havíem de començar a nedar per a no enfonsar-nos com a pedres.

Als senadors congressistes els demanava que no es fessin els sords i no bloquegessin els fets per tal de no resultar-ne malparats. Avisava els pares i mares de l’època que els seus fills eren fora del control patern i els demanava que, si no podien ajudar, al menys obrissin pas a un nou camí i no es convertissin en obstacles. Deia també que la línia estava traçada i el destí marcat. Que el present d’aquells moments ben aviat seria el passat. Que els primers de la llista es convertirien ben de pressa en els últims.

Els temps estaven canviant. L’escenari on tots actuàvem, havia canviat.

55 anys després els fets es repeteixen. Ni el progrés, ni la tecnologia, ni els coneixements assolits durant aquest temps ens han preparat per interpretar la nova obra. Hem dedicat totes les hores només a vendre les entrades per a la representació i no hem pensat, gens ni mica, en assajar ni en prendre les mides al nou escenari. Cal dir, també, que no hem tingut cap director capaç de guiar-nos i ensenyar-nos els trucs per tenir èxit el dia de l’estrena. Ens ha mancat un altre Bob Dylan.

Els qui diuen que hi entenen, ho culpen a no sé què, anomenat crisi. És més senzill. Només cal adonar-se que l’escenari ha canviat i que encara hi som a temps de reaccionar.