Ànima de fusta

Entra fred pels cartrons mal ajustats. S’aixeca rondinant i mira de tapar escletxes, no tant per a ell com per a la dona i el nadó que dormen. Tècnicament no li són res, però tampoc sembla motiu per deixar que es congelin. Llavors, dret entre cartrons, s’adona que el vidre de l’aparador reflecteix espasmes elèctrics de colors. Algun arbre, dedueix, carregat de bombetes. I somia, sense haver-les vist mai, postals nòrdiques hivernals, amb criatures carregades de gorres i guants, tot galtes vermelles i ulls brillants, que canten en rotllana al voltant d’un avet de branques esteses.

S’aixeca, desfà la muralla de cartró i surt a la recerca de l’arbre. Mira amunt i avall del carrer sense veure els joves que passen fent gresca, com si fossin invisibles. Un empat, perquè tampoc els joves el veuen a ell. Ep, mi-te’l. Alçada mitjana, plàstic xinès de bona llei, garlandes i llums de patacada. Els farà gràcia a la dona i el nen.

Entre flaixada i flaixada, l’avet també somia postals alpines: terres altes, muntanyes encatifades i ell plantat com els altres avets entre núvols de neu i un cel de vidre. Tampoc són somnis tan diferents el seu somni i el somni de l’home que se’l mira, i és per això que es deixa arrossegar sense oposar-hi resistència.

Els cables tiben i peten. L’home no hi dona importància. El preocupa més el plor de l’infant i la tremolor de la dona. Fot fred, maleït sigui, darrere els cartrons. Farien bé de portar brasers als pobres, els àngels, en comptes d’omplir-los la nit de nadales de sucre! Calla, i si el fa ell el foc?

La dona entreobre els ulls enmig del son. No se n’acaba de fiar d’aquest captaire ximplet que els ha acollit al seu espai. I, encara mig adormida, veu amb estupor com l’home cala foc a un avet de plàstic carregat de bombetes. De seguida salten espurnes de mal averany i el plàstic es desfà en una fumera negra irrespirable. La dona xiscla aterrida.

Només que, a còpia de somiar muntanyes, l’avet xinès deu haver acabat posant una ànima autèntica de fusta. Perquè aviat s’aixeca una flama càlida i reconfortant que escalfa la dona i l’infant i s’escampa pertot una aroma vivificant de fulles alpines i remeis vegetals. L’home s’ho mira satisfet. Podrien ser una família, només que ella ho volgués. Fill seu o no, un nen és un nen, i ella és una bona noia.

I l’avet de plàstic es va consumint a poc a poc, a poc a poc, com si volgués allargar fins a l’infinit l’estona de ser, cremant, un arbre de debò.