A la tardor, sol, platja i sangria a quilòmetre zero

El lector pot pensar: què fa ara aquest parlant de l’estiu i de sangria? Ho sé, ho sé…ara tocaria parlar de castanyada i de boniatos. O de panellets. Però la situació de pandèmia ha provocat que m’agafi la vida amb un descens de la velocitat habitual i per això em permeto amb la complicitat del lector parlar de l’estiu a la tardor.
Estiu 2020: aquest estiu he trobat a faltar als municipis de costa la olor a crema solar, a pell torrada de turistes nòrdics i, com no, aquell clàssic de tarda. Aquell personatge que si no existís s’hauria d’inventar: el dels mitjons i les xancletes. I jo ho he trobat a faltar com a vulgar espectador. No em puc posar a la pell dels centenars, sinó milers de persones vinculades al sector del turisme afectades per aquest sotrac que més que un sotrac ja sembla un forat de mides astronòmiques on no hi veig la llum al final ni de casualitat.
Però atenció! Es pot treure una part positiva del que ha passat? Parlant fa uns dies amb un bon amic em deia que ara seria el moment d’enderrocar-ho tot i replantejar-nos el model turístic. “Recordes el principi del turisme?”, em pregunta. “Jo no!”, li vaig contestar. Més que res perquè no hi era. I em parla de les pensions familiars i dels primers hotels petitons i agradables de la Costa del Maresme i la Brava.
M’estàs proposant enderrocar un hotel? Un no!, em contesta la majoria.
El que és clar és que aquesta hipotètica mesura representaria un tornar al passat, com està passant ara en certa manera. Jo, que de sempre he estat positiu, li recordo que amb aquesta acció “suïcida” passaria el de sempre. Pagarien justos per pecadors. Perquè quatre eixelebrats responsables de locals d’oci, bars o restaurants incompleixen la normativa els han de tancar tots. Tot i que la majoria tinguin cura pels clients i sembla que tot el local faci olor a aquest coi de gel.
Desconec si el que estem vivint servirà perquè d’aquí a no massa es visquin canvis com el que em proposa el company. Però el que és clar és que algun replantejament s’haurà de fer. O no? Per sort sempre ens quedarà el sol, la platja i la sangria.
Jordi Caupena
Periodista