tres60.cat

72 hores. Tres dies i ja hi som. La meva ment? Un batibull d’idees, un batibull d’emocions. Què passarà? 72 hores. El que sí coneixem és el que ha passat els darrers dies, el terrorisme de la por que es passeja per casa nostra com una malaltia que, un cop entra al cos, es va escampant poc a poc amb la intenció de destrossar-lo, de deixar-lo fos i de prendre el control.

La por com a estratègia és l’opció més covarda de totes les formes de reduir i tapar la boca d’un poble i, el pitjor –i més interessant–: no té sentit en democràcia; paraula que, per cert, mai havia inundat tantes pàgines de diari en tant poc temps. I és que un estat democràtic no pot tolerar que a les seves ciutats, carrers i cases s’hi faci repressió, a no ser que sigui el mateix estat qui, sense vergonya, hagi pres la decisió de tapar la boca i els ulls dels catalans. Ergo id est.

“Solicito formalment la celebración de un referèndum”. Mariano Rajoy, 2006. O bé es va equivocar al pronunciar aquestes paraules quan es trobava al cap de l’oposició, o bé l’actual president del Govern espanyol s’està rient de nosaltres. Com pot ser que demanés, exigís i proclamés un referèndum i ara tapi la boca i ulls dels catalans per evitar que se celebri?

Aquest matí, el prec de Rajoy pel referèndum d’ara fa deu anys m’ha convidat a reflexionar: per què han actuat amb aquestes accions repressives? Per què van prendre la decisió d’engegar el terrorisme de la por abans de l’11 de setembre? Per què han actuat així provocant que la gent canviï d’opinió? I, sobretot: per què aquest home sense gota de credibilitat està encara al capdavant d’un estat? 72 hores.

Gemma Mozas
Periodista