Publicitat enganyosa

L’educació de la
mirada està, avui dia, desprestigiada. Com
ho està, en general, qualsevol altra expressió relativa a
l’ensenyament. De fet, vivim en una societat no només consumista
sinó que també fomenta la cultura efímera, d’usar-llençar.
Associat a tot això, el desprestigi del sistema educatiu, de la
filosofia de l’esforç, de la memòria, de la concentració, de la
voluntat. Hipocresia de valors que només pretén potenciar la
despesa econòmica d’una gran majoria en benefici d’una minoria.
Però anem per parts.

El desig és natural
en l’ésser humà; com també ho és l’afany de saber, de
conèixer, d’explorar, de descobrir. En aquest sentit la
passivitat, la inèrcia, van en direcció oposada a la vida. Per això
la inhibició de l’acció es pot considerar una patologia. Per tant
actuar, moure’s, forma part de la nostra condició. Cal fer-ho,
però, amb criteri, i no a la babalà, a cop d’impulsos. Aquí és
on comencen els problemes.

Avui dia ningú
pot negar la influència de l’omnipresent televisió sobre els
infants. Durant tot l’any, però especialment en èpoques
nadalenques. Un mitjà que, juntament amb Internet, ha esdevingut el
veritable opi de la població. No entraré a avaluar la més que
dubtosa qualitat de la programació de totes les cadenes. Em vull
centrar només en el paper de la publicitat.

Que la publicitat
–determinada publicitat- és efectiva, ningú no ho pot negar.
Aquesta efectivitat, però, no es basa en l’estètica o en criteris
lògics i conseqüents, sinó que obeeix
bàsicament a mecanismes inconscients fonamentats en la repetició
constant, en l’ús d’imatges suggeridores però gairebé sempre
sense contingut i –el que és més greu, perquè s’escapa a tot
possible control– en l’apel·lació a l’instint. Abans de
seguir endavant, aclariré que, en utilitzar l’expressió
“publicitat enganyosa”, m’estic referint a les dues accepcions
principals –complementàries– del verb “enganyar”: “fer
caure en error amb una falsa aparença”, i “induir a error amb
artifici, perfídia”.

És una evidència
que la major part dels anuncis, tant si van adreçats a adults com a
nens, “enganyen” amb “artifici”. Des dels de cotxes o
colònies fins als gastronòmics, passant pels amplíssims i
aclaparadors catàlegs de joguines. Un petit exemple general: hom
diu, o vol ensenyar, que tots som iguals en el fons, i que la bellesa
interior és la que compta, però ¿tindrien el mateix efecte molts
anuncis si, en lloc d’aparèixer-hi noies i nois modèlics, guapos,
maquillats, ben vestits (o ben mig-desvestits), hi sortissin
mestresses de casa esperrucades, suoses, grasses, i individus
panxuts, peluts i amb grans de pus a la cara? Oi que no? Doncs passa
una mica el mateix amb tota mena d’anuncis. Perquè el que es ven
no és el producte, sinó la imatge, l’embolcall. I després, és
clar, arriben les decepcions.

Quines són les
principals víctimes de la publicitat a la televisió? Els infants.
Per dos motius. Primer, perquè, depenent de l’edat, molts, o la
majoria, no han estat educats en la discriminació positiva, i per
tant els manca criteri per saber destriar, avaluar, escollir. En
segon lloc perquè, precisament per la seva curta edat, són carn de
canó propícia per a la promoció indiscriminada de tota mena de
joguines i productes absurds que, en alguns casos, fins i tot
atempten contra la intel·ligència i el bon gust, per no dir contra
altres criteris de caire ètic, però que els fabricants saben que
els nens i nenes demanaran amb insistència obsessiva tant als
familiars adults –pares, avis, oncles i resta de compradors
potencials– com a les entelèquies nadalenques –reis, parenoels,
cagations.

D’altra banda,
també sorprèn –com a mínim– que es
vulguin inculcar models de conducta, especialment entre els més
petits, mentre s’abunda descaradament en incorreccions de tota
mena: sexistes, ètiques, polítiques. I la publicitat n’és
curulla. Un sol exemple. Es vol fomentar que els nens i nenes siguin
sociables, es relacionin els uns amb els altres, facin exercici
físic, respectin el medi ambient. La televisió, però, metralla els
indefensos espectadors amb anuncis de videoconsoles on es pot veure
–entre altres missatges que no tenen res de subliminal, perquè són
descaradament al·lusius– com els usuaris juguen amb un gos en un
parc… al parc! És a dir, es fomenta que la realitat virtual se
sobreposi a la realitat real.

A qui correspon
intentar corregir aquesta situació? Als
educadors i, sobretot, els pares, que de cap manera poden eludir
l’enorme responsabilitat que els pertoca (encara que alguns sembla
que vulguin delegar-la en avis, docents, televisió i Internet).

No podem tancar els
ulls a la realitat que habitem. És evident
que, si hom vol viure en societat, i no com un llop estepari, ha
d’acceptar, fins a cert punt, les regles del joc. Però només fins
a cert punt. Tornem, doncs, al lloc de partida: l’educació. No es
tracta de negar, d’amagar, de prohibir, com han fet secularment
l’Església, l’Estat o la societat benpensant. Es tracta de
quelcom tan senzill com difícil (però no impossible) com d’educar
en el coneixement, el criteri intel·ligent i la responsabilitat. En
definitiva, formar persones que siguin conseqüents amb els seus
actes i decisions, i que es penedeixin del menor nombre possible de
les seves eleccions. Formar els ciutadans del present, per a un
hipotètic món futur substancialment millor.