Fa uns anys, amb l’eclosió de les xarxes socials i la multiplicació de les relacions amb amics, coneguts, saludats i desconeguts tolerats, debatíem amb orgull de la manca de fronteres que significava internet. Aquests límits dels estats reconeguts els diluíem al no-res sota la bandera de les noves tecnologies. Avui, pocs anys després, el debat en el món real el tenim en com podem crear unes noves fronteres que ens separin o ens uneixin, segons cada versió, en una nova estructura europea.
I en aquest punt, per més legalitats i legitimitats que considerem, hi hem col·locat un pas entremig en forma de recompte de partidaris o contraris a la creació d’aquest nou estat independent. Aquesta figura, el Referèndum de l’1 d’octubre s’ha convertit, i cada dia més, en una mena de perill per l’estabilitat d’un model d’estat que es mostra, també cada dia més, antic, gris i caducat.
Amb quina legitimitat moral se’ns vol negar el dret a decidir el nostre futur? Quina por genera veure milers i milers de dones i d’homes amb una papereta a la mà donant la seva opinió? Qui té, en resum, por al futur?
“Això”, anomenem-ho així, va d’independència, però no només; també va de dignitat, de democràcia i, sobretot, de compromís. Barregem aquests conceptes i llancem-los com uns daus. L’ordre final no importarà i deixarà clar que ja no hi ha tornada enrere. L’ús de la força, l’amenaça, el discurs de la por, l’abús o el menyspreu en nom del poder que, tots plegats, semblen l’única i desesperada resposta que ens arriba des de la vella concepció d’estat, s’estan convertint en els principals revulsius als moments de dubte o incertesa que lògicament existeixen i, al mateix temps, contribueixen a reforçar aquest nou moviment popular que ens ha de portar a un futur de llibertat que, com a mínim, se’ns presenta engrescador i excitant.
Publicitat
Josep Barri