tres60.cat

He dedicat el recent llarg pont fonamentalment a descansar, llegint i veient pel·lícules que tenia pendents. La casualitat –o no- ha fet que en uns dies escassos aquestes dues aficions m’hagin confrontat a diverses mostres d’on pot portar la intolerància, el fanatisme, la cobdícia i l’afany de poder d’individus o estats.

Salman Rushdie és un escriptor excepcional, que no només domina el llenguatge i juga amb ell, sinó que fa servir aquestes habilitats per entreteixir històries, barrejant ficcions hereves de la gran tradició narrativa oriental amb cròniques punyents. “Shalimar el pallasso”, una de les seves millors novel·les, narra la pèrdua del paradís: Càixmir, on la ineptitud i interessos de governants per sobre del poble, i la passivitat internacional, han permès que el fanatisme transformés la innocència en desesperança i mort.

Amb l’esperit colpejat per la novel·la, vaig sentir que podia afrontar “Àgora”, que havia anat posposant perquè sabia que em deprimiria (ho reconec: hi ha moments en què em resulta molt difícil encarar les atrocitats de què és capaç l’ésser humà, perquè em portaria a un pessimisme que no vull acceptar). Malgrat sentir-me preparada, malgrat reconéixer la part de ficció i comercial que conté, comprovar un cop més com una religió pot ser utilitzada per aconseguir poder treient el pitjor que tenen les persones, en lloc de fer aflorar el millor; veure com un col·lectiu que ha patit molt no conserva aquest record per evitar el patiment d’altres, ans al contrari; veure l’anihilació de la raó per part del fanatisme; constatar que amb la destrucció del pensament d’Alexandria s’havien perdut coneixements i retardat avenços durant quasi mil anys… va resultar demolidor.

Per sort, “Persépolis”, tot i ser una crònica colpidora de la història d’Iran en els darrers 30 anys, que reflecteix la decepció de veure com una revolució social, necessària i desitjada pel poble, deriva en un règim totalitari on les llibertats i els drets humans no són respectats, em va transmetre optimisme i amor a la vida.

Finalment, la recent novel·la “A la ciutat d’or i argent”, sense ser una gran obra literària, deixa veure alguns dels estralls econòmics i socials que el colonialisme britànic va causar a l’Índia. Narra la insurrecció del 1857, la primera lluita per la independència que va tenir lloc en aquest país, i la incloc en el grup perquè, en certa mesura, tanca un cercle: ara criminalitzem una religió pels seus exponents més fanàtics, oblidant que sempre hi ha hagut personatges sense escrúpols que han utilitzat les religions per perseguir objectius polítics o personals, i que les generalitzacions i intolerància només poden agreujar els problemes. Ignorant els segles d’obscuritat i manca de llibertat de la nostra cultura, tendim a considerar inferiors altres cultures simplement perquè, ara (des de fa quan? durant quant temps, en el llarg curs de la història?), sembla que haguem assolit uns valors o llibertats que altres no tenen la sort d’haver assolit (realment som superiors moralment?). I oblidem també com l’ambició i interessos del nostre entorn (Europa, Occident), des de l’època colonial (o des de les croades) fins avui, són els responsables principals de molts dels conflictes oberts actualment al món; des de la fam a les lluites comunals, passant pel deteriorament del medi ambient. I, per sobre de tot, apliquem un doble raser en funció dels interessos econòmics i propagandístics d’una minoria. És Aràbia Saudita millor que Iran? A Xina es respecten més els drets humans que a Veneçuela? Per què Afganistan i Iraq mereixen tants esforços i recursos dels estats occidentals i no el Sàhara, Palestina, Càixmir, Tibet…?

Sort que tenim creadors compromesos, que ens faciliten –si volem- veure el món i la història sota angles més amplis que els que permeten habitualment governs i mitjans de comunicació.