Somiava amb un cor gegant que bategava a ritme de salsa, quan em va despertar el telèfon. Vaig contestar mig adormit.
-Massana?
-Jo mateix.
-El senyor Vilanova l’espera al vestíbul de l’Hotel Amaika a dos quarts de vuit.
Publicitat
No quedava lluny del meu despatx –ni, sigui dit de passada, del lloc de la platja on, dos dies enrere, havia aparegut el cadàver de l’empresari Modest Rufí–, així que em vaig regalar una dutxa per treure’m de sobre la calor enganxosa de la migdiada, i cinc minuts més tard de l’hora de la cita irrompia al vestíbul de l’Amaika buscant una cara que una estona abans havia conegut per Internet, amb alguns anys menys. També havia vist una foto del difunt, amb qui Vilanova contrastava físicament en tot: el que Rufí tenia d’amplada, ulls de peix i barra prominent, com a home de negocis que era, Vilanova ho tenia d’individu esquifit i poca cosa, amb ulleres de muntura fràgil que li donaven un aire de notari servil. Semblava permanentment espantat, en tot cas inquiet –o ho simulava. Em va encaixar una mà tova i suada. Ho repetia tot dues vegades.
-Terrible. Terrible.
-No sóc advocat ni policia. Però pel bé de tots, espero que em digui la veritat.
-És clar, és clar.
-Fins quina hora va estar amb el senyor Rufí, el dia abans que aparegués mort?
-No gaire tard, no gaire tard. Serien… cap a un quart, un quart de vuit. Vam baixar junts i ens vam separar al carrer. I ja no el vaig veure més.
-De què van parlar?
-Treball, és clar, treball. Ens reuníem tots els dies. Bé, gairebé tots… per fer balanç de la jornada.
-Però tractarien algun tema en concret.
-Vam parlar de moltes coses. Però sobretot, sobretot, de… de l’estat de les gestions dels… de les llicències municipals, i dels permisos d’obres d’uns blocs que havíem de construir.
-Aquí a Calella?
-A Calella… i també a Pineda i a Santa Susanna.
-Aquest dia en qüestió, durant l’estona que van passar junts, no li va fer cap comentari, cap al•lusió de caire personal?
-No… no recordo res en especial.
-A banda de socis eren amics, no?
-Sí, però jo no… Procuràvem no barrejar la vida privada amb la feina. Ell, a més, travessava per un mal moment.
-Sabia vostè que s’anava a divorciar?
-Sí, sí…
-Coneixia a la Yasmine, vostè?
-De fet, no. La vaig veure un parell de vegades, però no la vaig arribar a tractar. En Modest ho portava… ho portava en secret.
-Li va dir a on anava, quan es van separar?
-Anava, anava… No ho sé del cert, em va dir… Bé, vaig suposar que… que havia quedat amb algú per anar a sopar, és clar, a sopar.
-Tan d’hora, en ple estiu?
-Bé, no ho sé, ell era… com li diria? Probablement va anar a fer una copa… Bé, crec que va anar a un bar a prendre una copa perquè ho va esmentar de passada. Però res més, res més.
-Això vol dir que havia quedat amb algú, en aquest bar. Quin és.
-El… el… Ganimedes.
-Quin aspecte té la Yasmine.
-Com diu?
-Com és la noia físicament. M’acaba de dir que la va veure dues vegades.
-No lo sabria dir amb certesa… Com totes les dominicanes, suposo…
-Edat, alçada…?
-Deu tenir… uns 25 anys, no gaire alta, primeta, pell torrada.
-Suposo que és inútil que li pregunti a on la puc trobar.
-L’ajudaria si pogués. De debò. Però desconec si encara deu ser a la ciutat. Diuen que ha desaparegut, no?
-Diuen. Però m’estranya que ho diguin, perquè a la premsa no se n’ha parlat, i la policia, segons tinc entès, encara no en sap res.
-És clar que ho deuen saber, sí.
-El senyor F., el meu client, diu que és qüestió de temps que la policia sàpiga de la Yasmine.
-Això, això…
-Però creu que serà fàcil trobar-la?
-No sabria… no li sabria dir…
-Ara ve la pregunta del milió, que evidentment tampoc no em podrà contestar: creu que d’alguna manera la noia pugui estar implicada en la mort del senyor Rufí?
-Si ha marxat de Calella deu ser perquè té por. Però no crec que hi tingui res a veure.
-Vivia, doncs, a Calella?
-Qui?
-La Yasmine.
-No ho sé, ho he dit… crec que… suposo que sí, que vivia a Calella, no ho sé.
-No ho sap.
-No ho sé.
Vaig tenir la sensació que l’Eudald Vilanova mentia, però no podia saber en què. I si ho havia fet amb mi, segurament també ho havia fet amb la policia. Fins i tot vaig pensar que el seu neguit era impostat, o almenys una mica forçat, per donar sensació de vulnerabilitat, i per tant d’innocència. I si una persona es pren tantes molèsties per enganyar, és que té alguna cosa que amagar, o molt a perdre.
Eren poc més de les vuit. Vaig anar directe al bar Ganimedes, situat al carrer Jovara, no gaire lluny de l’hotel. És un pub modern: asèptic, d’ambient fosc i líquid, decorat amb temàtica ovni. Acabaven d’obrir i no hi havia ningú, tret del barman. Vaig demanar pel propietari: era ell. Vaig treure la foto d’en Modest Rufí que m’havia imprès d’Internet i li vaig preguntar si el coneixia, si era un client habitual, si hi havia anat darrerament.
-Per què ha vingut aquí a preguntar?
-Perquè tinc raons sobrades per pensar que va passar per aquí la nit en què va morir.
-Ja. Miri, és difícil controlar tothom que ve. I a les nits, a l’estiu, això s’omple de gom a gom.
-La resposta a la meva pregunta és ben senzilla.
-No tinc res a dir, i menys a vostè.
-Ens tornarem a veure.
Vaig sortir del Ganimedes amb cremor a la boca de l’estómac. Pateixo d’una hèrnia d’hiat, i quan tinc els atacs l’única manera de combatre’ls és bevent-me un parell de gintònics. En aquest cas, però, va ser un de sol, en un bar proper, al mateix passeig. Em vaig revifar, i em va entrar gana.
Quan em vaig aixecar de la taula del restaurant, havent menjat i begut més del compte, eren quarts d’onze. Vaig pensar que ja n’hi havia prou, per al primer dia de feina. Però hi havia un detall que em rondava el cap.
En un impuls, vaig agafar el cotxe i, posant-lo a 120 per la N-II, vaig travessar Pineda, Santa Susanna, Palafolls i Blanes, i abans de mitja hora aparcava sota els arbres de l’Erotica. Tot i que era molt aviat, ja s’hi detectava moviment. El porter em va saludar, desganat, i va tornar als mots encreuats del diari. El vigilant em va obrir la porta, i em vaig submergir de ple en una altra dimensió sensorial: llums de colors, aromes sensuals i música de Santana.
Al primer cop d’ull vaig detectar tres o quatre clients i vàries noies situades al llarg de la barra i en diversos punts estratègics. En devien tocar a tres per client. Al racó del fons, a la minipista, n’hi havia una que pretenia animar al públic inexistent amb el seu ball sinuós i robotitzat. Vaig prendre posició a la barra i, tot just en acabar de demanar, se’m va acostar la primera.
Em saltaré els detalls innecessaris per a la història. Abans de fer fora la segona, que era argentina, li vaig preguntar si hi havia en aquell moment alguna noia dominicana. Tan bon punt es va perdre en l’ombra, se’m va atansar la tercera.
-Qué tú me quieres, mi amor.
-Fa un temps vaig estar amb una noia que es deia… Yasmine, crec. Ja no hi treballa, veritat?
-Eso no lo sé, mi amor, yo soy nueva. Pero qué más tú quieres, ¿yo no te gusto?…
-M’agrades molt. M’ho passaria bomba, amb tu. Però necessito trobar la Yasmine per un assumpte important del seu interès. És urgent: hi pot haver diners pel mig.
En sentir parlar de diners, la noia va obrir els ulls de bat a bat.
-La que a lo mejor te puede ayudar es mi amiga Erika…
Amb un sol gest de la noia, l’esmentada Erika va sorgir del no-res i se’m va penjar del braç. Ja en tenia dues.
-Yo sé lo que tú quieres, man… Tú buscas una fiesta para tres.
L’altra li va parlar a cau d’orella. Vaig fer un glop del meu whisky. La segona em mirava mentre l’altra li parlava. Semblava estar sospesant a parts iguals el meu grau d’embriaguesa i el meu poder adquisitiu. Quan l’altra noia es va allunyar i ens vam quedar sols, em va dir que la convidés a una copa. Vaig fer un gest, li van portar cava. L’Erika es va mullar els llavis, i amb un to diferent em va dir:
-Claro que sí, yo conocí a Yasmine. Trabajamos juntas muy poco, mi amor, porque tuvo la chance que la sacara aquel tipo, un caballero como tú…
-No estic segur de si parlem de la mateixa noia. Digue’m com era: maca de cara, bruna, ulls foscos, 90-60-90…
-Tú ya la conoces, man.
-Vull que m’ho confirmis: és alta com tu, més o menys.
-Sí, como yo… Ella y yo nos parecemos… las dos somos dominicanas. ¡Sabor! Bueno, ¿subimos ya?
-Quant fa que se la va endur aquell paio? Saps a on?
-Tu preguntas mucho, yo eso no lo sé…
-Aleshores te n’hauràs d’anar sola al llit.
D’un glop em vaig acabar el whisky i vaig donar mitja volta, deixant-la allà palplantada. Quan arribava a la porta de sortida vaig sentir que cridava:
-¡Maricón!
El meu rellotge marcava dos quarts d’una de la matinada.
Si el viatge d’anada l’havia fet en menys de mitja hora, el de tornada el vaig cobrir en quinze minuts. Sort que no em va parar cap patrulla de trànsit. L’estómac em demanava que em retirés a dormir, que l’endemà seria un dia dur. Però encara em quedava una cosa per fer, i no m’agrada deixar res a mitges.
Vaig enfilar cap al carrer Jovara. En poques hores, el pub Ganimedes havia canviat totalment. Bullia de gent, la música sonava a un volum excessiu, pràcticament no s’hi cabia. Atenien a la barra dues noies i un noi. El propietari, amb qui havia parlat abans, no es veia per enlloc. Amb l’excusa d’anar al servei, em vaig colar per una porta lateral on suposadament estava prohibit el pas als clients. En vaig obrir una altra, i vaig ensopegar amb l’home que buscava, amb el nas inclinat sobre una taula de despatx. Gairebé no va tenir temps a reaccionar.
-Fill de…! Fora d’aquí!
Vaig fer servit un recurs que no m’agrada, però que acostuma a ser molt efectiu en la meva professió: la intimidació. I en aquesta ocasió, he d’admetre que va funcionar.
Em vaig llençar a sobre d’ell i el vaig fer volar per sobre de la taula. Va quedar estirat al terra, cara amunt, immobilitzat sota la pressió del meu genoll.
-Vols que t’acusin d’encobriment? Sé que en Modest Rufí va passar per aquí la nit en què va morir.
-Jo no he fet res.
-Va venir sol o acompanyat?
-Es va trobar amb una tia. Van venir separats però van marxar junts. Primer va arribar ella, estava molt bona.
-Morena?
-Sí: morena, petita, bon cul, bons pits… Tipus brasilera: una puta.
-A quina hora van marxar.
-No s’hi van estar gaire. Serien… no més de les nou.
-Veus que ha estat fàcil? –vaig dir, alliberant-lo–. I neteja’t el nas, imbècil: sembles un pallasso.
L’endemà, a primera hora, el meu informador intern de la policia em va trucar per comunicar-me que, tot i que encara no s’havia fet oficial, els metges forenses ja tenien el resultat de l’autòpsia.
-Aturada cardíaca.
-Vaja novetat.
-Però espera’t. Segons he pogut saber, l’aturada li va venir mentre feia un gran esforç… com per exemple durant l’acte sexual. No m’ho invento, li he sentit a dir al forense en cap.
-O sigui que potser va morir cardant.
-Només és una hipòtesi.
-Però molt suggeridora. Una bona mort… segons com, quan i amb qui. Res més?
-No, que jo sàpiga. Els atacs al cor, ja saps.
-A qualsevol li pot passar, suposo.
-Els bevedors en tenen més probabilitats.
-Segurament. I els esportistes també. Jo prefereixo beure que matar-me a córrer.
-Són maneres diferents de morir.
-Però el final és el mateix.
(seguirà)