tres60.cat

Per fi Espanya creix, per fi es crea ocupació neta, per fi es comença a veure llum al final del túnel… ! O almenys, és el que el president Rajoy llegeix (recordem que mai improvisa, i que quan ho vol fer es queda en blanc i li tremola el llavi) quan se li demanen explicacions sobre les mesures que pensa adoptar el Govern davant la situació de pobresa que assota el país. De fet, és l’únic que li queda: insistir en aferrar-se a una quimèrica esperança de millora, a veure si cola, mentre ell i tota la classe política s’enfonsen en un femer.

Permetin-me, d’entrada, una afirmació contundent: la pobresa infantil no es pot tolerar en un país desenvolupat. Podríem afegir: en cap cas. D’acord. Però ens agradi o no, ens toca parlar d’aquí i d’ara. No d’etíops desnodrits que els mateixos voltors confonen amb cadàvers, sinó de nens i nenes de casa nostra, totalment indefensos davant les exigències del dia a dia: un àpat, una vestimenta, un sostre.

Segons l’informe de la Fundació FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social presentat aquests dies per Càritas, Espanya és el tercer país desenvolupat amb més infants pobres i en risc d’exclusió. Només el superen Grècia i Letònia. Vergonyós mèrit. Les xifres són esfereïdores: actualment hi ha tres milions de nens amb carències materials greus, gairebé un milió més que abans de la recessió. Nens que, en molts de casos, només fan un àpat al dia: el que els proporcionen les beques menjador. Beques que, per exemple al Maresme, s’han reduït, mentre que la demanda ha augmentat: de les prop de 5.800 sol·licituds del 2013 s’ha passat aquest any a més de 7.200, i se n’han concedit la meitat.

Però les misèries no s’acaben aquí: Espanya (olè!) té la major taxa d’abandonament escolar prematur de la Unió Europea i, en conseqüència, també és semilíder en augment de ni-nis (joves de 15 a 24 anys que ni estudien ni treballen): un 25%, davant del 15% de mitjana de la OCDE. Hi ha qui parla, de fet, de “generació hipotecada”: un 35% dels joves viuen en llars excloses, i un 27% dels desocupats estan fora del sistema educatiu. Com es pot veure, per llençar-hi coets.

Evidentment, parlar de pobresa infantil (o juvenil) és seguir parlant de la pobresa dels adults, en el context d’una situació socioeconòmica degradada fruit dels furts sistemàtics i de la mala gestió per part de polítics corruptes i d’empresaris vampírics. I és parlar, també, de mesures i recursos (ambdós escassos o inexistents) per a combatre la situació. No de posar-hi pegats, sinó d’aplicar mecanismes efectius amb un efecte immediat i amb garanties de continuïtat. Un tema, aquest, que es va debatre en un dels fòrums del Dia Internacional d’Eradicació de la Pobresa que es va celebrar el passat 17 d’octubre. Bones i nobles intencions per part de la societat civil, mentre els polítics continuen embutxacant-se diners impunement i els infants desatesos cerquen aliment als contenidors d’escombraries al costat de casa.