tres60.cat

Aquests dies hem sabut que l’atur ha baixat al Maresme en poc més d’un miler de persones, situant la taxa de desocupació comarcal en prop d’un 17%.

¿Algú s’ha parat a pensar realment si, a aquestes alçades, paga la pena de seguir fent públiques les xifres de l’atur, i no diguem si aquestes xifres –segons quines siguin i qui les digui– es revesteixen d’un cert to triomfalista?
Potser al principi, quan l’atur pujava com l’escuma, sí que tenia sentit donar-les i comentar-les. Aleshores es pot dir que eren notícia. Però després de set anys de sangria de la classe obrera, quan –per més que ens vulguin fer pensar el contrari– les diferències socials han retrocedit als nivells de la postguerra i mai més no tornaran a ser les d’abans (per bé o per mal, la història sempre avança), l’eufòria institucional pel descens de l’atur en un grapat de persones sona una mica a acudit cínic. Sobretot si es té en compte que parlem del mes d’abril, en què s’ha produït el fenomen cada vegada més turístic i menys sagrat de la Setmana Santa que commemora la passió del Senyor però en la què –almenys a les poblacions costaneres– l’únic que compta són els índexs d’ocupació. ¿Com volen que no es noti un lleuger decrement de l’atur (sobretot en el sector serveis) quan arrenca la pretemporada turística, i encara més quan s’apropi l’estiu? I això no només aquest any, sinó any rere any. Algú se’n sorprèn, a aquestes alçades?

Si en els anys que van precedir a la crisi hi havia al país uns dos milions d’aturats (molts d’ells residuals), a partir del 2007 l’increment va ser espectacular, fins superar els cinc milions. Ara, des de fa uns mesos, el Govern central ens vol fer creure no només que ja hem tocat fons, sinó que es comencen a percebre signes de recuperació. Comptant que sigui així, ¿recuperació per a qui? ¿Per als bancs i empreses, o pel ximpanzé de fira que treballa deu hores diàries a canvi d’un plat de llenties?

Certament, l’atur serà notícia quan davalli fins a un 10% ó un 5%, és a dir, quan assoleixi xifres de país civilitzat. I quan la gran majoria pugui viure dignament. Perquè el que és ara, l’esquerda entre rics i miserables ha esdevingut abisme, i els miserables –els que no poden fer front a les despeses bàsiques– són legió. Els que tenen la sort de tenir un treball han vist reduïts dràsticament els seus drets laborals i el seu poder adquisitiu. Per als menys privilegiats, els que depenen de subsidis i almoines, els ajuts socials s’eliminen, es retallen o s’esgoten. Però com que d’alguna cosa han de viure, no els queda altre remei que recórrer a la picaresca de l’economia submergida. I mentrestant, el malestar entre la població i el rebuig (quan no odi frontal) a la classe política s’estén com una taca d’oli.

Triomfalisme? Recuperació? Més aviat molta barra. I menyspreu absolut per la classe treballadora, que és la que sempre ha tret les castanyes del foc.

Francesc Fàbrega