tres60.cat

S’apropen bons temps per a l’espiritualitat. Les religions sempre han tret profit dels períodes de crisi i descreença. Això és perquè els extrems es toquen, i qui no creu en res, o està desenganyat de tot, és carn de canó per a creure en qualsevol cosa que se li posi a tir. Qualsevol alternativa amb tal de no haver de seguir acceptant la realitat, o per consolar-se de les ingratituds que li genera aquesta.

Fa poc vaig llegir en algun lloc que hom qüestionava l’autenticitat de la loteria estatal, almenys dels seus premis més quantiosos. La Grossa sempre toca, deia, en algun lloc remot, que gairebé ningú coneix. El que surt per la tele, gent anònima celebrant, copa de cava en mà, el manà caigut del cel, són actors, i la suposada delegació de loteria on ha tocat, un plató. És raonable. Aleshores la loteria seria un negoci rodó per a l’Estat: ingressa 100, i en reparteix 10 en xavalla. Es mostren unes imatges de consol i catarsi, arran de les quals tothom diu (però de fet no ho pensa) que “ha caigut on feia falta”, o que “ha estat força repartit”, o –la millor frase de totes– que “almenys tenim salut” (que tampoc és mai cert), i tots contents fins l’any vinent. En el decurs del qual, la ciutadania no fa més que somiar (perquè somiar encara és gratuït) amb el que faria si algun dia li toqués. I per si de cas, resa de tant en tant un parenostre o encén una espelma a Santa Rita. I d’aquesta manera s’alimenten els fonamentalismes.

Pensar en un hipotètic muntatge de la loteria ens pot dur a sospitar en realitats impostades o paral·leles: móns com els que plantegen Philip K. Dick o “Matrix”, o com el que ens presenta la pel·lícula de Peter Weir “El show de Truman”, on la vida sencera d’una persona, des del moment en què neix, esdevé un reality show d’èxit mundial, i on tots els elements i detalls del dia a dia del personatge són mentida, i la gent que l’envolta actors. Sense anar gaire lluny, en tenim un exemple palès cada 5 de gener amb el muntatge col·lectiu i multitudinari de la Gran Farsa dels Reis d’Orient.¿No podria ser que la realitat que vivim també fos fictícia, i hagués estat orquestrada no per forces sobrenaturals sinó per organismes i multinacionals, al so dels quals dansem, humiliem la testa i en definitiva naixem i morim, sense haver tastat un sol bri de la descarnada veritat?

Davant l’inconegut, l’opció més senzilla és creure cegament en l’invisible. Davant la desgràcia, acceptar, com Job (¿no és irònic, el nom, en un país amb sis milions d’aturats?), que és una prova a la què ens sotmet la Divinitat. Davant l’impossible, creure màgicament que en qualsevol moment es pot produir el miracle que ens redimeixi de la nostra misèria.
No ens queda res més –diu una cançó de Leonard Cohen– que restar esperant el miracle… el miracle que ha d’arribar. Qui no es consola és perquè no vol.