tres60.cat

L’article 47 de la Constitució Espanyola recull el dret de tot ciutadà a gaudir d’un “habitatge digne i adequat”. Assegura, a més, que “els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, tot regulant l’ús del sòl d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulació.” En la pràctica, però, ha passat –i està passant– tot el contrari: tothom sap a on ens ha dut l’especulació; els poders públics i les administracions miren cap a una altra banda; i pel que fa al “dret”, millor no parlar-ne.

Fruit de la punxada de la bombolla immobiliària i de l’enfonsament de l’economia, des del 2007 s’han succeït sense treva tancaments d’empreses, acomiadaments massius, augment imparable de l’atur i pèrdua de poder adquisitiu d’una gran part de la població (la classe mitjana). I, derivades dels impagaments, també s’han disparat les execucions hipotecàries i la seva manifestació última, els llançaments.

Segons la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, en cada execució hipotecària el banc corresponent obté un benefici net de 125.000 euros, que multiplicats pels 350.000 desnonaments dels darrers quatre anys dóna una xifra aproximada de 37.500 milions d’euros (sense interessos).

El jutge mercantil de Barcelona José María Fernández Seijo va tenir la iniciativa de fer arribar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea els seus dubtes sobre la legalitat del procés d’execució hipotecària espanyol. El mes de març es va fer públic que la justícia europea li donava la raó: la regulació dels desallotjaments judicials per impagament de la hipoteca vulnera el dret sobre protecció dels consumidors perquè impedeix a l’afectat defensar-se de les clàusules contractuals abusives.

De seguida, les principals entitats bancàries emissores d’hipoteques –la Caixa, Bankia, BBVA, Banco Santander, Banc de Sabadell i d’altres– van admetre que el 90% de les hipoteques que es van signar en els anys immediatament anteriors a la crisi eren abusives i que el 10% restant corresponien a clients amb condicions molt preferents; però s’excusaven carregant la responsabilitat sobre les espatlles de notaris i registradors de la propietat, que “haurien fet els ulls grossos” amb aquestes clàusules abusives. Com es pot veure, una manera més d’espolsar-se les puces.

A partir del mes d’abril, arran de la sentència europea, alguns jutges van començar a suspendre determinats procediments en trobar clàusules abusives en els contractes hipotecaris. Els progressos assolits des d’aleshores, però, han estat més aviat minsos. L’increment d’execucions no té aturador, i a hores d’ara les reivindicacions principals de la PAH segueixen vigents però són insuficients. En aquest sentit, la lluita d’aquest col·lectiu, des de la línia de foc dels diferents municipis, és diària i constant. En primer lloc, per evitar que famílies senceres hagin de marxar al carrer, deixant buits els pisos construïts durant la febre de la construcció. En segon lloc, per commutar la condemna del deute vitalici per lloguers socials assequibles per a tantes i tantes persones que ha devastat la crisi.

El fenomen dels desnonaments –unit al de l’atur– constitueix l’efecte més palpable i colpidor de la crisi i l’exemple més palès de la fallida del sistema. Una crisi, no ho oblidem, nascuda de la combinació de la cobdícia dels bancs i de la connivència de la classe política. Darrere les xifres i les lamentacions, però, batega el drama humà dels sense sostre, sense recursos i sense perspectives d’aixecar el cap. Un drama que, en una societat desenvolupada com se suposa que és la nostra, mai no s’hauria d’haver produït.