tres60.cat

Els fills són un problema? Els fills són una càrrega (més o menys feixuga)? Els fills són una creu? Perquè, si no és així, de vegades, o en molts casos, ho sembla.

Un cop més, amb la tornada dels infants a l’escola, hom pot reviure les escenes típiques de progenitors alleujats per poder desprendre’s, encara que sigui durant unes hores, dels estimats fillets. Per fi s’ha acabat l’estiu i comença el curs!, exclamen exultants. El motiu? Molts d’ells (no tots) treballen, i aquests mesos se les han vist magres per poder fer-se’n càrrec. Molts els han apuntat a casals d’estiu; altres han hagut de contractar cangurs per hores; i a d’altres no els ha quedat més remei que comptar amb l’ajut inestimable dels avis. (Després, durant el curs acadèmic, els apuntaran a tota mena d’activitats extraescolars amb l’afany que els nens i nenes es formin en competències complementàries i lúdiques… o de tenir-los ocupats el major temps possible.) Però ¿sempre ha estat així, o es tracta d’un fenomen relativament recent? ¿Com s’ho feien abans per tirar-ho tot endavant sense l’angoixa que es detecta ara? Perquè reconeguem-ho: l’angoixa no és només logística, sinó també, i sobretot, metafísica.

La procreació és un fet biològic indiscutible, tant en els éssers humans com en qualsevol espècie vivent. Sense aquesta pruïja, cap forma de vida no hauria pogut subsistir. No és menys cert, però, que no és el mateix parlar de biologia, o d’instint animal, que de consciència i d’intel·ligència humanes. I aquí és on rau el conflicte.
Evidentment els temps han canviat, i amb els temps els hàbits, les modes i les estructures socials. Nogensmenys, determinades formes ancestrals han perviscut pràcticament immutables, de manera que avui dia conviuen amb les tendències ultramodernes. Un exemple d’això és la família, de la  –que ningú no es porti les mans al cap!– és consubstancial la procreació: d’una banda es volen conservar els patrons familiars tradicionals, però alhora ningú no està disposat a renunciar als privilegis socials i a les estructures de llibertat. La qual cosa implica sovint una fractura entre els interessos intel·lectuals i l’instint animal de supervivència.

La urgència, la immediatesa i el vertigen a què aboquen els nous estils associats a les cultures de masses estan començant a passar factura a la qualitat de vida. Sense adonar-nos-en, de mica en mica ens estem tornant més inhumans. La infantesa corre sobre rodes, l’adolescència s’avança, la joventut s’allarga i la maduresa es retarda, per desembocar en els llimbs de la tercera edat. En el millor dels casos arribem al llindar de la mort bocabadats, bavejant, tot preguntant-nos: “Això era tot?” Els fills, sí, ens sobreviuran; quelcom de nosaltres perviurà en ells. Potser és per això que se’n tenen. I també per un substrat inconfessable d’optimisme, d’esperança inconscient en la millora de la raça humana, a la qual tothom que pot col·labora amb un granet de sorra o amb un zigot.

Malauradament, perdem de vista el present per una vaga esperança de futur.