tres60.cat

Ha tancat Ona Malgrat? Què ha passat amb la ràdio a Malgrat? He sentit aquestes preguntes diverses vegades en les darreres setmanes. Evidencien que existeix una enorme confusió respecte al que realment ha passat amb l’emissora municipal de Malgrat de Mar. Confusió provocada, un cop més, pels polítics, almenys en una gran part. I de diversos partits. Perquè les úniques informacions que s’han publicat últimament sobre Ona Malgrat han estat els comunicats d’ERC, Neus Serra (CiU) i PSC, llògicament contradictòries i parcials. La resta, quatre comentaris a Facebook i Twitter -també parcials, naturalment-, una notícia al web municipal que parla de la reconversió de la ràdio i una altra peça a Diari Maresme fent referència al comunicat del PSC de Malgrat. I avui, aquest portal, maresme360.cat.

Us proposo un exercici. Ens acostem a Malgrat i posem el 107.4? De moment, la ràdio sona. Això sí, només se sent música (bona, per cert) i indicatius. No és la situació ideal, ni de bon tros, però és preferible a repetir el senyal de La Xarxa (antiga COM Ràdio) o Catalunya Ràdio i, per descomptat, a sentir dedicatòries de música dels anys 60 a la una del migdia.

És curiós el sentit que té per uns i per altres el tancament o extinció d’un servei, sigui una ràdio o qualsevol altre. Fa aproximadament un any l’Ajuntament de Blanes va dur a terme una sèrie de retallades a Ràdio Blanes, l’emissora municipal. L’alcalde, Josep Marigó, va acomiadar tots els treballadors excepte la directora, deixant la programació de la ràdio en mans de col·laboradors, persones que, sense ànim de lucre i amb tota la seva bona voluntat, produeixen i posen en antena programes de top tipus. Llavors també es va percebre la mesura de Marigó com “un tancament de la ràdio”. Igual que a Malgrat però al revés, ja que Campoy almenys ha optat per deixar en plantilla una periodista. En què quedem, doncs? Està clar que tant si es prescindeix dels professionals com dels col·laboradors, la mesura es perceb com un tancament, com una reducció a la mínima expressió. I això només s’explica per l’interès que pot tenir qui ho diu i ho esbomba.
Un altre exemple més o menys recent el trobem a iCAT FM. La Generalitat va decidir “tancar” aquesta ràdio de titularitat pública. El més curiós és que iCAT es pot sentir perfectament per internet i per TDT.

Des del meu punt de vista ni el cas de Malgrat, ni el de Blanes ni el de iCAT poden ser considerats tancaments. Les ràdios continuen funcionant, però d’una altra manera. Però els canvis espanten. En molts casos suposen una pèrdua de control. Un tancament és, per exemple, el de Ràdio l’Hospitalet, que va deixar literalment la freqüència en silenci, tot i que ara l’Ajuntament ha decidit tornar-la a engegar però amb menys recursos. Un tancament també és el de Ràdio Santa Coloma (Santa Coloma de Farners). Allà el consistori selvatà va cedir la freqüència a un operador privat que finalment ha acabat per no voler saber res. Un tancament -tot i que aquest és del sector privat- és el de Topten Ràdio, que ha desaparegut del dial i de la xarxa.

Tornant al cas de Malgrat. No defensaré la gestió que ha fet el govern de Conxita Campoy (ni aquest ni els anteriors) del servei de ràdio municipal. Realment no sé si ha estat per ignorància o per interessos polítics, tal com diu ERC en el seu comunicat. Prefereixo no entrar-hi. Però el que sí sé és que des que l’Ajuntament va recuperar Ràdio Malgrat a principis dels 2000, aquesta emissora no ha estat precisament un referent entre els mitjans de comunicació locals i comarcals. Que ERC parli en el seu comunicat de “professionalització de la ràdio” quan tres quartes parts de la plantilla estava formada per personal no qualificat i sense formació, em provoca, com a mínim, un atac de riure.

Per mantenir una ràdio amb tres persones en plantilla que només feia una “fórmula” musical amb dedicatòries (ja sabem quin tipus d’oient atrauen aquests continguts) i un senyor que al matí llegeix El Punt (amb tot el meu respecte al diari i a la seva corresponsal al Maresme, Teresa Márquez), més val no tenir-ne res. Els programes de dedicatòries els han de fer, en tot cas, els col·laboradors, i en una franja horària diferenciada.

Quan fa poc més de tres anys l’Ajuntament va decidir canviar el nom de l’emissora de Ràdio Malgrat a Ona Malgrat, vaig escriure un article en el que defensava aquest canvi de rumb de l’emissora municipal. Deia en aquell escrit que no es necessitaven grans inversions per fer una ràdio municipal digna i que si no ha havia voluntat política per tirar endavant un projecte de ràdio era millor no continuar llençant els diners. Llavors recordo que el consistori va invertir en una xarxa informàtica nova, un canvi d’imatge corporativa i des de la direcció es va potenciar la informació local de producció pròpia, es va reestructurar la programació musical per tal de complir amb els requeriments del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), que demana que un 25% de la música radiada sigui en català, i es van posar al dia diferents aspectes de la gestió de la ràdio com, per exemple, la relació amb la Societat General d’Autors i Editors (SGAE), entre altres coses. Només per això, quan en el seu comunicat Neus Serra diu que no s’han apreciat canvis significatius en els darrers anys, interpreto que les seves afirmacions responen a dues possibilitats: interès polític o ni idea de ràdio. O les dues coses.

Ara s’inicia una nova etapa -i amb això sí que li he de donar la raó a Neus Serra- que veurem cap on va. Crec fermament que una ràdio municipal ha de tenir col·laboradors. També estic d’acord en aquest punt amb ERC. Però també crec que abans d’això s’ha de garantir que l’emissora compleix amb les misions de servei públic que estableix el CAC i, que un equip de col·laboradors ha d’estar coordinat per un professional a través d’un pla de voluntariat com el que té o hauria de tenir qualsevol altra entitat.

Espero que aquest nou canvi sigui el que definitivament posicioni la ràdio de Malgrat allà on li correspon. Si no és així, serà inevitable pensar -i com jo molts altres ciutadans i ciutadanes- que tots els partits, tots, no han estat capaços de posar-se d’acord ni tan sols per garantir allò que sembla que hauria de ser elemental en qualsevol societat democràtica: uns mitjans públics i de qualitat.