La vagància dels aturats

Tot i que ningú no es pensa que la situació hagi de fer un tomb d’un dia per l’altre, les darreres dades sobre l’atur al Maresme no són gens afalagadores: el mes de febrer va pujar fins al 18,3%, amb municipis on es va disparar fins al 24,6% (cas de Pineda). De fet, 24% és la mitjana registrada a les demarcacions de Barcelona i Girona, així com també al conjunt de Catalunya. Una mitjana lleugerament inferior a la d’Espanya (que és del 26%) però molt allunyada de la de l’Eurozona (que és d’un 12%).
No entraré en la discussió de si les polítiques d’estalvi endegades per la cancellera Àngela Merkel per reduir el dèficit són les més adequades, tot i que té molts crítics i detractors que pensen que les coses es podrien haver fet d’una altra manera que no agreugés encara més les diferències socials.

Fa uns dies vaig veure per la TV un reportatge sobre l’atur a Espanya. Tot i que es tracta d’una tendència tristament generalitzada arreu del territori, hom posava de manifest l’acusat contrast entre diferents zones. En concret, comparava dos municipis situats en pols antagònics: un del País Basc que només tenia un 9% d’aturats, i un altre d’Andalusia que superava el 60% (val a dir que la mitjana basca és d’un 16% i l’andalusa d’un 35%, pel que els municipis agafats com a exemple són casos doblement extrems). A banda d’aquesta anècdota il·lustrativa, el programa estava esquitxat de comentaris enriquidors d’experts en economia, cap dels quals veia altra sortida a la situació de col·lapse social a què aboca l’atur que la d’aplicar polítiques socials que garantissin la supervivència dels més desvalguts. Per contra, també hi apareixien polítics de dretes que acusaven els aturats d’haver-se acostumat a viure de la “sopa boba”, amb observacions tan assenyades com que “el que no treballa és perquè no vol” o que “aquest és un país de putifeines”.

A nivell global, les perspectives de futur no són gaire optimistes. Segons les previsions del Banco de Espanya incloses en el butlletí econòmic del mes de març, la taxa d’atur al país s’enfilarà fins al 27% al llarg d’aquest 2013, i sembla ser que no baixarà del 25% abans del 2017. Això vol dir que, tot i ser un dret constitucional, els propers anys només podran treballar, com a molt, tres de cada quatre persones en edat i condicions de fer-ho. Si la prestació per desocupació es limita a dos anys, durant un i mig dels quals aviat es passarà a cobrar la meitat del sou (un sou, ja de per si, sovint míser), això vol dir que més de sis milions de persones en edat de treballar (amb les càrregues familiars que cadascuna pugui tenir) es veuran abocades a sobreviure en la marginalitat. Com es pot recuperar un país, amb aquests supòsits?