La (des)informació (I)

Aquests dies, professionals de diferents mitjans radiofònics han ofert xerrades magistrals a alumnes de segon cicle d’ESO de l’institut Ramon Turró de Malgrat de Mar, en el qual s’imparteix un crèdit de síntesi centrat, precisament, en la ràdio i en les seves potencialitats. Tot i que no hi he assistit, i que el món radiofònic m’agafa una mica lluny, l’interès creixent que semblen despertar en les noves generacions les anomenades ciències de la informació m’ha dut a fer la reflexió que –comptant amb la benevolència del lector– passaré a exposar tot seguit.

Vivim en una societat que es caracteritza per l’accés lliure i universal a la informació. Una informació que –sobretot depenent del mitjà del què es tracti– hom dóna per objectiva, no censurada, pròxima a la realitat. D’entrada, però, convé fer dues puntualitzacions: primer, hem de distingir entre notícia i opinió noticiada; segon, tota informació, pel sol fet de ser-ho, ens arriba elaborada. De fet, el verb “informar” té dues accepcions principals, les dues igual de significatives: 1. Posar (algú) al corrent d’alguna cosa, donar-li’n notícia; 2. Dotar de forma (alguna cosa). Un mitjà, per tant –sigui imprès, gràfic, radiofònic o virtual– és, bàsicament, un mecanisme elaborador i transmissor de continguts. Sense l’usuari final, no tindria raó de ser.

La universalització definitiva de l’accés a la informació ha arribat amb la revolució d’Internet. Fins no fa gaires dècades, per accedir a les notícies calia llegir un diari imprès, o disposar d’un aparell de ràdio o de televisió i esperar l’hora de l’informatiu. Ara, qualsevol persona, des de qualsevol lloc, i en qualsevol moment del dia, pot tenir un accés pràcticament il·limitat a qualsevol mena d’informació. Això planteja un problema de disponibilitat i de criteri. És a dir, primera qüestió: com saber quins continguts, o quina font, hem d’escollir? Hi ha dos classes d’usuaris: passius i crítics. Els primers, tant si cerquen alguna informació concreta com si ‘naveguen’ a la babalà, tendiran a empassar-se el primer que els entri pels sentits o que els cridi l’atenció, sense qüestionar-ne l’origen o la credibilitat. Els segons potser aniran directament a algun mitjà en concret, és a dir, faran una selecció prèvia en funció de criteris preexistents, que s’avinguin als seus gustos o tendències (la qual cosa tampoc no és garantia de res).

Anem un pas enrere, per intentar esclarir dues qüestions essencials: com arriba la informació als mitjans, i qui és el que l’elabora (o manipula)? Però abans, fem un parèntesi per posar de manifest que la major part de les notícies es creen com a tals, és a dir, parteixen d’una realitat que, en si, no és particularment ‘noticiable’. L’exemple més clar de notícia ‘pura’ és la de successos: “Una dona mor apunyalada al carrer a mans del seu marit”; “Un terratrèmol devastador causa 500 morts”; “Troben un cadàver a l’armari d’un hotel”… (val a dir que, tradicionalment, aquestes són les informacions que més plauen a un públic majoritari). D’altra banda, hi ha les notícies que cada mitjà genera, i que el fet d’ésser formulades com a tals els dóna carta de naturalesa informativa. Un exemple d’aquestes podria ser destacar el resultat d’una enquesta: “Un de cada dos adolescents comença a beure alcohol abans dels 14 anys”; o, basant-se en una previsió: “La sequera farà augmentar el risc d’incendis forestals aquest estiu”.

La realitat és rica, vasta i multiforme. Com ho són, també, els gustos dels destinataris de la informació. Aquests, de fet, són els que marquen les pautes i estàndards pels què es regeixen els mitjans, i per això se’ls mima i se’ls té tant en compte. Enllaçant amb el que deia abans, les informacions que genera la realitat poden ser primàries o secundàries, és a dir, que també arribin elaborades al mitjà, el qual, aleshores –en la majoria dels casos–, es limita a reproduir-les. Primer nivell: s’esdevé un succés, i els mitjans se’n fan ressò (de forma diversa: des d’un text breu en un diari, fins a un reportatge a la televisió). Segon nivell: un organisme o institució convoca una roda de premsa per explicar quelcom (cadascun dels mitjans que la cobreixen l’elaboren després a la seva manera). Tercer nivell: un organisme, institució, associació, etc., emet una nota de premsa (text, imatges, més rarament àudio), que envia als mitjans (els quals, després, són lliures de reproduir o modificar en funció dels seus criteris, interessos i espais).