Bigotis vermells per emmascarar la realitat (i per fotre-se’n)

“Et pintaré un bigoti vermell en aquella foto que ens vam fer a París… per transformar en divertit tot allò que no va ser-ho”. Si hom ho desitja, sempre està a temps de canviar la realitat, de disfressar-la; de negar les evidències, d’oblidar selectivament. No es tracta d’autoenganyar-se –bé, només una mica–, sinó d’aferrisar-se a l’instint de supervivència per a intentar fer anar coll avall el que ens costa d’empassar. I de fer-ho, a més, amb sentit de l’humor, sense el qual no es pot viure. Segur que tots en tenim, de coses que se’ns engargussen. I n’hi ha de ben poques, que pagui la pena de prendre’s seriosament. Al capdavall, disfressats o no, tots som força ridículs. El que passa és que ens esforcem a dissimular-ho.

La incomparable Anna Roig, acompanyada pels seus fidels cadells, ha actuat recentment a Arenys de Mar. Unes setmanes abans ho havia fet a Blanes, tot seguint una mini-gira en què la formació està rematant –com fa la Trini Sánchez Mata amb els seus amants i amb tothom que se li posa a l’abast– les cançons del seu darrer disc, que ja porta un any de rodatge. Vol dir això que aviat caurà el tercer disc? Mai se sap. Perquè, de moment, aquesta artista polifacètica també ha publicat un llibre que recull poemes, textos diversos i una cançó inèdita. Un llibre, per cert, amb un títol llarguíssim i aclaridor –“Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m’invento i les coses que he somiat”–, i que pot ser un àpat fresc per a aquest Sant Jordi, davant de la feixuguesa i la solemnitat d’altres llibres.

Anna Roig i l’Ombre de ton Chien no són un grup de masses. Però de mica en mica, en relativament poc temps, han aconseguit fer-se un lloc propi en l’escenari musical actual, tan farcit de mediocritat. Un lloc discret, sense grandiloqüències –com ho és el seu estil musical–, però d’allò més digne, i que en qualsevol cas defuig l’etiquetatge genèric. Un exemple d’aquest reconeixement han estat els diversos premis rebuts. Però els premis, ja se sap, són només la punta visible de tot el treball –present i previ– que hi ha al darrere, i que no sempre surt a la llum.

A banda dels discs d’estudi, la millor manera que hi ha de descobrir i gaudir d’un grup és escoltant-lo en directe. És com la prova del cotó. I si pot ser en petit format, tant millor. En el cas del d’Anna Roig, ofereixen un directe impecable. Es nota que la banda està ben integrada, que cap instrument xerrica, ans bé, encaixa en el conjunt i es troba al servei de cada cançó. Cançons-poemes que, com la mateixa Anna assegura humilment, “no parlen de grans coses”, sinó de situacions quotidianes, de sentiments, de personatges curiosos i un pèl surrealistes, amb més d’un dels quals no és difícil identificar-se. Amb un toc de rebel·lia, però. Que no ve gens malament en el món actual, atès que la protesta és tan important com la ironia. I de totes dues, per més que la seva modèstia ho minimitzi, els textos d’Anna Roig n’estan farcits.

En realitat, la senzillesa de l’artista és la seva principal arma. Una senzillesa que en part és aparent i en part connatural. Pel que fa a la posada en escena, es podria dir que Anna Roig és una tímida histriònica. Com ho pot ser, salvant les distàncies, Albert Pla. En aquest sentit, no només interpreta, sinó que teatralitza les cançons (sense abandonar mai les seves peculiars ‘ganyotes’, marca de la casa). L’exemple més clar és el de l’esmentada Trini Sánchez Mata, en què fins i tot s’ajusta les ulleres de miop-assassina i amenaça el públic amb administrar-los la seva medicina letal. Però n’hi ha d’altres. Sigui com sigui, en la base –teatral, musical– sempre es troba el text. Aquests textos que ella escriu i reescriu minuciosament en les al·ludides “llibretes”, i que són els que ara han donat peu al seu llibre. Que, tot i ser un projecte personal, encaixa perfectament en l’imaginari del grup.

Des d’aquesta modesta tribuna, reivindico a l’Anna Roig escriptora i artista integral: per la seva obra literària i musical, però també pel seu tarannà. Perquè sempre, però ara més que mai, convé afrontar la vida amb un somriure discret. I, si la realitat és grisa, pintar-la de colors. Per proclamar que ens desagrada. Per fer palès que sempre es pot transfigurar. Per això són necessaris els bigotis vermells: per transformar en divertit tot allò que no va ser-ho.