tres60.cat

Tinc un nou company de pis. La meva germana m’ha demanat que en tingui cura durant una temporada perquè ella no se’n pot fer càrrec. La veritat és que no m’ho vaig pensar massa quan li vaig dir que sí. Ara començo a ser conscient que mantenir-lo és una responsabilitat molt gran… Massa! Però ja no hi ha marxa enrere. Ja fa unes hores que s’ha instal·lat al pis. Sembla que s’hi sent a gust. Jo no sé ben bé què dir-li i, la veritat, parlar amb ell del temps no em sembla el més adequat. Compartim una estona de sofà. La seva pell és tan negra que encara fa el meu sofà vermell més agressiu. No m’atreveixo a destruir el silenci. Estic convençuda, però, que ell no trencarà el gel. Hauré de ser jo la primera que obri la boca i digui alguna cosa. Me’l miro de reüll, amb desconfiança. Sap perfectament que l’estic observant. Continua immòbil. I jo ja no puc més. Decideixo fer el primer pas: “M’han dit que ets de Can Apple. Jo vaig a córrer amb un cosí segon teu. Es diu iPod Shuffle”, li comento. No contesta. I si dorm? Estossego amb força amb la intenció de despertar-lo “dissimuladament”. No ho aconsegueixo. Només em queda una opció: tocar-lo. Desafio la por que em provoca el fet de no saber què passarà i el pressiono de manera insistent amb el dit més impertinent que tinc. Ha obert els ulls.

Ens mirem fixament. Ara ho fem sense amagar-nos. No articula ni una sola paraula però em descobreix que es diu iPad 2. El meu dit impertinent, sense voler-ho, l’ha desbloquejat. Em sedueix. Intento evitar caure en la temptació però no puc. M’enlluerna. Després de parar atenció durant uns segons al meu debat intern aferrissat entre les meves moltes neurones Microsoft i les meves no tantes neurones Apple, decideixo seguir els meus instints més primitius i continuar-lo tocant. M’agrada. M’agrada molt. És suau i elegant. Té un toc agressiu que el fa molt atractiu. Ja no em sembla tan fred. Em perdo entre les seves aplicacions i desconnecto del món. M’aturo un moment i recordo durant uns segons que em vaig prometre que no tocaria cap joguina més del senyor Jobs. Però no puc parar. M’he enganxat. Les meves ganes de descobrir què hi ha en aquests 601 grams aniquilen la meva tendència Gates. M’ha absorbit. Ja hi sóc. He entrat al país de la poma mossegada. Sembla el món d’Oz i jo em converteixo en una Dorothy Gale improvisada amb les sabates vermelles incloses. Tot és increïble. Embogeixo en el moment en què començo a parlar com una applemaniàtica més. Afegeixo una “i” minúscula a totes les paraules que pronuncio. Sí. Em prenc un iCafè que em manté ben iActiva. Faig una iFoto a l’iPessebre i la penjo a l’iXarxa social. M’acompanyen els iQueen i perdo l’iControl de mi mateixa. Em converteixo en l’iLaura i m’encanta. Encara ens queden unes iHores d’iAutonomia. Les vull aprofitar al màxim. I si aquesta és l’única iVegada que ens iAcaronem? Deixo la ment en iBlanc per no ser iConscient que no sóc iFidel. D’iAplicació en iAplicació passen les hores i començo a sentir iPlaer. Sé que m’estic iTraint a mi mateixa però ara ja iRes no té iSentit. Els meus iDits llisquen sense parar i mouen tot l’iMón. Menjo l’iPoma. Sóc conscient que he iPecat. El meu iSomriure és iMaliciós i… iMmmmmmmmm… iSí!

Ding, dong! Ding, dong! El timbre de la porta em fa tornar a la Terra. Amb una cara de satisfacció extraordinària vaig recuperant l’energia que he desprès amb la meva iExperiència. La meva respiració és ràpida. Molt ràpida. Encara el tinc entre les mans. Sento la seva escalfor. Ens mirem amb fermesa mentre sona el timbre de nou. Acaba el Don’t stop me now i, abans que arrenqui la pista següent, sentencio: “Això que ha passat aquesta tarda ha de quedar entre tu i jo. Ningú pot saber que m’has seduït durant unes hores. No es pot tornar a repetir. Jo sóc de Microsoft…” El deixo de nou al sofà. M’aixeco. Em poso bé la faldilla i obro la porta amb cara de no haver trencat mai un plat. “Hola. Vinc a buscar l’iPad…”, em diu una veu fosca. “Microsoft, Microsoft, Microsoft”, em repeteixo a mi mateixa. I contesto: “L’iPad no pot sortir ara… Ejem… Mmmmmmm… Està carregant la bateria i… Ejem… Adéu”. Tanco la porta amb rapidesa. M’apropo cautelosament al sofà i… sí… torno a mossegar la poma.