2012-2020

“La deuda ha sido la moneda con la que ha sido posible comprar los sueños.”
Santiago Niño Becerra, Más allá del crash.

Volia resistir-me, però no ha estat possible. Vull dir, escriure un article per al canvi d’any sense fer referència a la crisi. Per això, no sols no ho evitaré, sinó que m’hi centraré de ple. Intentaré defugir llocs comuns, però. Tasca gens fàcil, si no impossible, adverteixo d’antuvi. Vivim massa immersos en la nostra realitat, de la què ineludiblement formem part. I formem part, també, de la massa crítica ciutadana la superficialitat de la qual critiquem. Com observar-se un mateix sense sentir-se observat?

Passem de puntetes per sobre dels tòpics i frases fetes que més hem escoltat aquests darrers mesos. Com per exemple que això es veia venir (de què serveix, a hores d’ara, repetir-ho?). Com que algú hauria d’haver adoptat mesures fa temps (per què, si la màquina continuava funcionant?). Com que no es retalla on s’hauria de retallar (com podria ser d’altra manera, governant els qui governen?). Com que tots els polítics són corruptes, i que la culpa sempre és dels altres. La culpa, evidentment, no la té ningú, o la tenim tots, perquè tots hem participat del sistema que ha fet fallida, i les conseqüències dels excessos del qual tot just comencem a pagar ara.

Les coses, diuen els pocs que parlen clar, mai no tornaran a ser iguals que anys enrere: ja podem oblidar-nos-en. Però gairebé ningú parla clar. Perquè si ho fessin esclataria el pànic, i és l’últim que ens podem permetre. Però ho tenim davant dels ulls, i no hem de tancar-los. La crisi –per anomenar-la d’alguna manera– és sistèmica. Això vol dir que el model de creixement imperant fins ara s’ha esgotat del tot. Un model les arrels del qual es remunten al final de la Segona Guerra Mundial, que es va desenvolupar plenament durant la Guerra Freda, i que ha arribat al seu topall en l’era de la Tecnologia. El sistema va finiquitar al voltant del canvi de segle, però ningú es va voler donar per al·ludit. Aleshores l’únic que es va fer va ser posar-hi pegats mitjançant injeccions econòmiques i possibilitant més crèdits que no deixaven d’inflar encara més la bombolla del deute virtual. Fins que el castell de naips s’ha ensorrat, ha caigut el decorat i, com si retornéssim de Matrix, ens hem despertat del somni, és a dir, hem tornat a la realitat de la què era molt temptador fugir. No hem d’enganyar-nos pensant que d’aquesta situació de paràlisi ens en sortirem en quatre dies. L’esquerda és massa pregona, i hem començat a veure el magma bullent que transcorre pel dessota. I hem ataüllat les entranyes de l’infern, i el buit immens que el sustenta, i la calavera de la mort amb el símbol de l’€ tatuat a l’os frontal.

Dels pocs que parlen clar, com l’economista barceloní Santiago Niño Becerra, apunten a l’any 2020 com a una probable data d’inici de recuperació, si tothom –estat, institucions, famílies– fa els deures. L’era dels somnis il·limitats, ens diu, ha arribat a la seva fi. Ara s’imposa tocar de peus a terra i gestionar de la millor manera possible els recursos que tinguem, perquè, durant un temps, no n’hi haurà més. Uns pocs privilegiats, amb enginy, esforç i una mica de sort, fins i tot podran créixer. Alguns es quedaran pel camí. La gran majoria, en el millor dels casos, romandrà estancada. Tanmateix, si complim amb el que no tenim més remei que complir, en sortirem enfortits. No deixa de ser un missatge encoratjador. Es tracta de veure que al fons de l’ampolla encara queda un pòsit de vi. Es tracta de no perdre l’esperança, perquè, com deia el Quixot a Sancho Panza, “aún hay sol en las bardas”.

No vull acabar sense fer una crida a la recuperació de valors. Però no a aquells als què apel·len els polítics de torn – confiança, empenta, il·lusió, blablablà–, enfocats, tots ells, a l’objectiu últim de l’enriquiment d’uns pocs. Ja n’hem tingut prou, de model consumista. Fins ara ha imperat un estil de vida basat en el materialisme pur i dur. Com es diu col·loquialment, hem de canviar el xip. Pensar que per viure no ens cal envoltar-nos de tants objectes i luxes que difícilment podem pagar, pel sol fet que tothom els té o ens obliguen a comprar, ja que si no no som persones. Encara que a molts no els agradi, això s’ha acabat. Però ens queda un llarg camí per recórrer. Possiblement, tota una generació. Els canvis en la manera de pensar i de fer són lents, i contrasten amb la velocitat dels avenços tecnològics. Diguem que ens haurem d’acostumar a viure en una economia de subsistència, sense renunciar a tenir Facebook i evocar, amb els antics companys d’escola, aquells temps en què vivíem alegrement, sense necessitat de preocupar-nos del dia a dia.