Ajuntaments proxenetes

Aquests dies, les prostitutes de Tordera tornen a ser notícia (¿però, havien deixat de ser-ho?). Fa més d’un any, l’Ajuntament va aprovar una ordenança que permetia multar meuques i clients que fessin transaccions a la via pública. D’aleshores ençà s’han posat centenars de multes. Els clients acostumen a pagar-les i a tornar a casa seva amb el cap amagat sota l’ala, mentre que les noies es declaren insolvents i no ho fan. Com a penalització compensatòria, i prenent l’exemple de Barcelona, l’alcalde està estudiant la possibilitat que les prostitutes multades facin treballs per a la comunitat, com poden ser acompanyament de persones grans, tasques de neteja d’espais públics o d’altres. Feines que –tot i que és difícil– en alguns casos fins i tot podrien obrir el camí a la seva reinserció social. En unes declaracions a la premsa, l’alcalde, Joan Carles Garcia, feia una observació curiosa: “que siguin prostitutes no vol dir que siguin males persones”. Un comentari desafortunat, que denota un dels principals prejudicis socials existents envers les que practiquen, o exerceixen, l’anomenat “ofici més antic del món”, i que avui dia, en bona part arran de la crisi, està coneixent una eclosió sense precedents a la nostra societat, obrint, un cop més, el debat sobre la seva quimèrica eradicació.

Val a dir que sovint, quan es parla de prostitució, la hipocresia social i institucional freguen extrems grotescos. De fet, els termes que s’acostuma a emprar farien riure si no es tractés d’una qüestió tan seriosa. Per evitar suscitar susceptibilitats, vagi pel davant el meu respecte per les persones –la immensa majoria, dones– que, d’una manera o altra, la pateixen: res més lluny que frivolitzar. Però tampoc no dramatitzem, ni en fem un gra massa. No totes les prostitutes estan explotades, ni es veuen impel·lides a aquesta pràctica perquè no tinguin cap altra sortida laboral o econòmica. Perquè moltes ho siguin, hem arribat a l’extrem de considerar-les a totes víctimes, i no és així. Per a algunes, és una manera fàcil de guanyar diners. I si a sobre l’activitat no els desagrada, o fins i tot els plau, llum en un oli. Superats els possibles escrúpols inicials, la resta ve rodat.

Des d’un punt de vista sociològic, la universalitat de la prostitució és fins i tot comprensible, entenent que el cos humà és la mercaderia que qualsevol persona té més a l’abast, i que sempre hi haurà algú disposat a pagar el preu que hom demana per a fer-ne ús. En certa manera vindria a ser un esclavatge voluntari, o una servitud duta fins a les seves últimes conseqüències.

Però l’explicació de la seva existència, o la seva naturalesa fins a cert punt anòmala, no justifica per si sola la hipocresia social que sempre l’ha envoltat, i que rau en la base de la polèmica. Per entendre-ho, hem de tenir en compte la intervenció d’un element decisiu, la moral, a la què donen recolzament les lleis. S’arriba, així, a la fricció. En aquest sentit, és simptomàtica la suposada situació d’al.legalitat en què es troba la pràctica de la prostitució. Però ¿què vol dir, exactament, al.legalitat? Evidentment, legal no ho és. Però tampoc no està prohibida, com no ho està fornicar indiscriminadament sense cobrar, o rebent, a canvi, regals o una il·lusa promesa de fidelitat conjugal. Per això, les autoritats, quan fan xarxades periòdiques, es veuen obligades a emparar-se en criteris paral·lels, com la infracció de la llei d’estrangeria o l’explotació sexual.

Aquí hauríem de parlar, un cop més, de diferents categories de prostitució. La que s’exerceix en locals, o en domicilis particulars, fins a cert punt es tolera. La que, en canvi, es desenvolupa a la via pública, és la que és objecte de polèmica. No ens ha d’estranyar. Socialment, el que més molesta és allò que es veu. I no hi ha manera més efectiva de no veure quelcom que mirar cap a una altra banda i fer la vista grossa. Però quan l’element en qüestió se’ns col·loca diàriament davant dels ulls, no podem negar la seva evidència, i és quan sorgeixen els problemes. Aleshores tothom s’indigna i fa escarafalls en veure espectacle de les noies semidespullades que pul·lulen per la carretera cercant clients que els llencin a l’entrecuix un grapat de bitllets rebregats. Quina vergonya! Quina imatge de país que donem als turistes que entren per França!

De fet, el rerefons del debat no és altre que aquest: la “imatge” que ofereixen les noies a la carretera. Tot el demés –seguretat, higiene, explotació– és secundari. Fins i tot la discussió sobre la seva regularització o eradicació, i que no és més que una patata calenta que els polítics es passen d’administració en administració. En realitat no es pretén res més que amagar la brutícia sota la catifa.

Com els Ajuntaments, però, estan legalment lligats de mans, només poden actuar-hi com el de Tordera o d’altres, amb normatives penalitzadores que, a més, contribueixin, encara que sigui mínimament, a inflar les arques municipals. Però resulta que les prostitutes, que com tothom sap estan al marge de la llei, no paguen multes perquè, en no tenir treball reconegut, i moltes ni tan sols domicili, no disposen de liquiditat. Solució: posar-les a fer feines per a la comunitat. A qui volen enganyar? S’ho imaginen? Els jubilats maldant per ser receptors de la companyia d’una d’aquestes senyoretes. Les noies enfilades dalt d’una escala tallant les branques dels arbres, o ensenyant idiomes en escoles d’adults… Qui concretarà i quantificarà les tasques que hagin de realitzar? Qui controlarà que les duguin a terme? Qui les compensarà de les pèrdues derivades de no poder atendre els seus clients?

No crec, en definitiva, que la iniciativa, per més benintencionada que sigui, prosperi. Almenys, mentre la societat no canviï. Ara que, gràcies a la crisi, corren vents de canvi estructural, jo més aviat proposaria als consistoris que fossin veritablement agosarats i que anessin molt més enllà del simple mecanisme de tapar forats o de fer l’estruç. No té competències cada Ajuntament en regular tant l’activitat a la via pública com el comerç local? Dons que regulés la prostitució dins del seu terme municipal, i que creés un impost de la prostitució. I, sobre aquest impost base, un segon impost per cada client. Segur que, amb el volum de negoci de la prostitució, les hisendes municipals no trigarien a aixecar cap. Lamentablement, també s’aixecarien en armes les veus letàrgiques de la moral establerta.