Les bambes que es diuen botes

Entre les moltes coses que fan que els éssers humans siguem éssers humans n’hi ha una que m’agrada especialment: la capacitat que tenim de prendre decisions totalment imprevisibles. Són determinacions d’aquelles que jo anomeno de “pim pam”. Les prenem pràcticament sense pensar amb l’habilitat de deixar fora de joc als qui es pensen que ens coneixen amb profunditat i a nosaltres mateixos que creiem que ens coneixem de cap a peus. Sí. He decidit jugar a futbol. La meva germana i jo hem decidit jugar a futbol. Som la versió moderna de l’Oliver i Benji (sí, sí, encara que ens pesi, formem part de la generació Campeones) però amb la inseguretat de saber que no som dibuixos animats perfectes que marcarem o pararem un gol en el moment més compromès. En realitat, hem pres la decisió sense saber ni tan sols què és un fora de joc, un córner, una falta o un davanter. Però és això: una decisió de “pim pam”.

Quan prens una determinació d’aquest tipus mai penses en les conseqüències que se’n deriven i et trobes, per exemple, en una botiga demanant “coses que es necessiten per jugar a futbol”. Sort que la noia que ens va atendre tenia tota la paciència del nostre món sencer i dels altres que hi pugui haver a l’espai exterior galàctic i llunàtic. Després d’aconseguir esbrinar que cap de les dues jugaria de portera, ens va vendre les bambes que es diuen botes, els mitjons llargs i gruixuts que es diuen mitges i les canyelleres que, per cert, també ens va ensenyar a posar. Amb dues horetes ho vam tenir tot llest. Ja estàvem a punt pel primer partit de les nostres vides.

Sembla mentida que un camp de futbol sigui tan gros. A la tele és molt més petit i els jugadors triguen molt poc en creuar-lo tot. Sembla tan fàcil. Aquests superhomes que inunden els mitjans de comunicació només perquè donen cops de peu a una pilota t’ho pinten tot molt senzill. Crec, però, que només amb les bambes que es diuen botes, els pantalons i la samarreta amb el número, el teu joc ja convenç un 79% als espectadors i espectadores que venen a veure’t a tu expressament perquè encara no han assimilat que has pres la decisió de jugar a futbol. El 21% restant de convenciment s’aconsegueix llençant-te a terra simulant una falta, reclamant una targeta groga a qui sigui o, simplement, escalfant amb un peto groc mig esparracat. Aquesta és l’essència. Si tu fas això, ja sembla que en sàpigues. L’estratègia és clara: si et marquen un gol, és culpa de l’àrbitre; si et treuen la pilota, és culpa de l’àrbitre; si la passes a un jugador de l’equip contrari, és culpa de l’àrbitre; si al bar no hi ha cervesa sense alcohol, és culpa de l’àrbitre. Tot és culpa de l’àrbitre i tu ets el rei del camp de gespa artificial.

Una de les coses que més gràcia m’ha fet, però, d’això de jugar a futbol ha estat la revisió mèdica. Me l’han feta en un local tremendament modern. Escandalosament modern. Tan modern que només sabies quina porta era la tercera si les comptaves perquè el número tres semblava de tot menys un número. En primer lloc, em van fer omplir un qüestionari interminable. Em preguntaven, entre d’altres coses, si tenia colesterol. I jo què sé! Això no se sap amb una anàlisi de sang? O com va? Aquells homes vestits de blau barrufet també volien saber si m’havia trencat mai cap os, si patia alguna malaltia, com funcionava el meu cicle menstrual o, fins i tot, si estava satisfeta amb el meu pes actual. M’hi vaig estar una estoneta… I és que només faltava que em preguntessin quantes vegades anava al lavabo al dia i quanta estona m’hi estava! Quan vaig acabar d’omplir-lo, em van convidar a passar a una habitació petita plena d’estris d’estranys que jo no havia vist mai. Em va fer una mica de por tot allò però, si calia passar per allà per poder jugar a futbol, s’hi passava. I així va ser. Com que mai m’havien fet una revisió mèdica d’aquestes, no sabia amb què em trobaria i, és clar, jo anava tota mona. Després de pesar-me, mesurar-me, mirar-me els peus, valorar la meva flexibilitat, enganxar-me ventoses per tot el cos i fer-me bufar per un tub de cartró que em feia una mica de fàstic, em van demanar que m’enfilés damunt d’una bicicleta ben aerodinàmica perquè era necessari que sués. I jo amb els meus texans més nous comprats a l’Stradivarius! Així, tota mona, vaig fer la prova d’esforç. Després em van donar un paperot que deia que tot ho tenia adequat a la meva edat. Vaig sortir molt satisfeta d’aquell país de les meravelles perquè totes les proves les vaig fer amb un refredat monumental. Si amb aquella tos de gos i les dificultats respiratòries que tenia vaig treure uns resultats excepcionals, amb quatre Frenadols més sóc una Messi. És ben bé que pagant Sant Pere canta…

I amb el paperot de la revisió mèdica, la foto de carnet feta, com no podia ser d’una altra manera, en un “pim pam”, les fotocòpies del DNI i de la targeta sanitària, la samarreta amb el número darrera, les mitges, les canyelleres i les bambes que es diuen botes ja ho tenim tot a punt per ser unes autèntiques cracks del futbol. És una decisió de “pim pam”. Ara toca entrenar, jugar i acabar de buscar a través de Google les regles del joc. Jo sóc molt optimista i crec que després de subratllar els apunts, fer alguns esquemes i mirar uns quants partits d’aquests que fan per la tele, aviat sabrem amb certesa quina canyellera va a cada cama. Es posen a les cames, no?