Servidor públic Manuel Mas

Deuria ser l’any 2000. Entrava per
primera vegada al despatx de l’alcalde de Mataró com a nou director
d’El Punt del Maresme. Ocupava el lloc d’en Manuel Cuyàs, i m’havia
de presentar als alcaldes de la comarca. Manuel Mas i Estela era
alcalde des del 1983 i quan jo entrava per la porta del seu despatx
ell ja tenia preparada una bona arenga per a mi. Es veu que uns dies
abans d’accedir jo al càrrec, un col·laborador del diari,
l’historiador Jordi Bilbeny, va publicar un article d’opinió dur
contra el govern socialista de Mataró per alguna decisió que no
recordo. Aquell article va sentar malament a la Riera 48, i va ser
l’excusa perfecta per començar les relacions entre el diari i
l’alcaldia marcant distàncies per part de Manuel Mas.

L’alcalde em va fer seure en un sofà
de pell molt gastada i d’una incomoditat que em fa sospitar que
estava dissenyat a tal efecte. El cap quedava per sota dels genolls,
de manera que l’interlocutor de l’alcalde quedava encarxofat en
aquell sofà, amb el cos enfonsat i les cames que gairebé tapaven la
visibilitat amb l’autoritat. Manuel Mas, en canvi, ocupava una butaca
que li permetia estar uns quants centímetres per sobre del seu
visitant. L’alcalde altiu, dominant l’escena, i la visita humiliada
en un sofà que servia per delimitar qui manava i qui hi estava en
situació de clara inferioritat, també física.

La primera reunió amb Manuel Mas com a
director d’El Punt va ser desagradable. El ruixat de l’alcalde,
desproporcionat, sense cap fonament. Si llegíssim avui l’article de
Bilbeny el trobaríem normal. Però deu o onze anys enrere, alguns
càrrecs socialistes tenien al·lèrgia a qüestions nacionals i
identitàries. Totes les seves fòbies van ser concentrades en la
meva persona, i quan vaig sortir d’aquell despatx vaig haver d’anar
al primer bar que vam trobar -m’acompanyava Joan Ventura, aleshores
director d’edicions del grup- per prendre’m un Gelocatil.

Aquesta anècdota retrata l’estil
d’aquell alcalde poderossíssim que era Manuel Mas i Estela. Es podia
permetre governar amb majoria absoluta al consistori, però sense cap
complicitat mediàtica. Ni ràdio ni televisió pública, ni butlletí
municipal, ni setmanaris afins, ni diaris proclius a les seves tesis.
Sol contra els mitjans, en una època en què els mitjans encara
ostentaven el monopoli de la informació. De fet, el seu contrincant
aquells anys, Ramon Camp, va arribar a finançar diaris a favor de la
seva candidatura a l’alcaldia, i el fracàs va ser estrepitós. A les
fe d’errades em remeto.

La soledat de Mas també era dins del
seu partit, el PSC. L’alcalde era una rara avis, un outsider que feia
poca vida a la plaça de les Tereses i que malparlava de l’aparell
del carrer Nicaragua tot i que ell ocupava la presidència de la
Federació de Municipis de Catalunya. En Mas anava a la seva, i els
resultats a les urnes li permetien això i altres personalismes.
L’únic contacte entre ell i determinada realitat, la del partit i la
dels barris, era el seu escuder Remigi Herrero. Feien una parella a
l’estil de Quixot i Sancho Panza. I en aquella època El Punt era un
molí de vent en l’imaginari de l’alcalde quixotesc.

Manuel Mas, però, formava part d’una
generació d’alcaldes amb carisma, d’una fornada de polítics
municipalistes que anys després donarien consistència als primers
governs d’esquerres de la Generalitat. Mas sempre es va quedar a les
portes de ser conseller, ja sigui pels equilibris home-dona en la
formació d’executius, com pel repartimet de càrrecs en funció dels
partits o de les famílies de cada partit, i anar per lliure com ell
feia té aquest risc. Ningú no et considera seu, i Manuel Mas prou
bé que ho sap.

L’alcalde va transformar Mataró, va
relligar els barris del franquisme amb urbanisme democràtic i
després va expandir la nova ciutat, de la mà del regidor
ecosocialista Salvador Milà. Mas i Milà van liderar el creixement
urbà, amb la Via Europa i el nou Parc Central com a cireretes d’un
pastís per a la història. Mas també va defensar la prolongació de
l’autopista de pagament en època de revolta convergent contra el
peatge, així com la conversió en illa de vianants d’un centre que
posava els botiguers en peu de guerra. I què els responia ell, als
botiguers? “Me la bufen.” La frase va quedar enregistrada
en la gravadora del periodista d’El Punt Xevi Galceran. “Els
botiguers me la bufen.” Té gardela!

Capaç del millor, però esquerp i
individualista, Mas va haver d’abandonar el càrrec per afavorir la
renovació. Com que el Govern no era destí possible, el partit,
aquesta vegada sí, el va enviar a la carrera de San Jerónimo amb la
victòria de Rodríguez Zapatero i va repetir amb els vint-i-cinc
diputats socialistes catalans invisibles encapçalats per Carme
Chacón. Des d’aquella invisibilitat a l’escó i des d’una distància
que genera síndrome d’Estocolm, Mas va passar de certs plantejaments
catalanistes a un posicionament que no era federalista ni
espanyolista, una cosa que mai no vaig saber interpretar.

Mas va descobrir els blocs, i el seu
s’ha convertit en un autèntic calvari per al PSC. Periodistes i
mitjans el tenien en la seva llista de favorits, perquè cíclicament
l’exalcalde i aleshores diputat al Congrés s’anava despenjant amb
escrits cridaners, tant com algunes il·lustracions de senyores que
amenitzaven la seva pàgina a internet. El bloc era la vàlvula
d’escapament d’un diputat que se sentia desaprofitat i cridat a
millors encàrrecs, sobretot amb la mirada posada en el govern de
l’Estat. L’edat, segurament d’una manera injusta, hi jugava en
contra, però cada apunt seu crític al bloc l’allunyava més de
qualsevol possibilitat de ser a l’executiu de Zapatero. Tancades
aquestes portes, i amb la irritació amb ell dels de Nicaragua, només
li quedava la disciplina i la feina a l’escó i fer territori,
sobretot al Maresme. En aquesta última faceta, Mas ha estat
exemplar.

Aquest dilluns el
president espanyol ha dissolt el Congrés per la convocatòria
d’eleccions el 20N. Punt i final a vuit anys de Manuel Mas com a
diputat al Congrés. I punt i final també a la primera línia
política, que en el seu cas coincideix pràcticament amb l’edat de
jubilació. De la lluita antifranquista, del sindicalisme, el
cooperativisme i els primers ajuntaments democràtics, al Congrés
dels Diputats en les dues legislatures del PSOE que havien de fer
l’Espanya plural que, al meu entendre, és impossible. Malgrat les
nostres discrepàncies ideològiques i les topades al diari o als
blocs, vull aprofitar aquest comiat del Mas diputat per reconèixer
que ha estat un servidor públic solvent i professional,
intel·lectualment preparat i honest des dels seus i amb els seus
principis. No és poc en els temps que corren. Em quedo, però, amb
l’etapa de 21 anys d’alcalde de Mataró (1983-2004). La ciutat del
verd i el blau, de la façana marítima, de Laia l’Arquera, la
incineradora i l’hospital, de la plaça Itàlia i Granollers com a
nodes, de les Cinc Sènies amenaçades però conservades, de les
rondes i la connexió amb Granollers evitant Parpers, no s’entendria
sense el llegat de Mas. Cal generositat a l’hora de fer balanç. Que
els genolls d’aquell sofà incòmode no ens impedeixin de veure el
bosc, o sigui el servei públic i l’honestedat de Manuel Mas. Aquesta
és l’estela que deixa.