Uncategorized

El cas pertorbador de la família Fontàs (II)

Capítol 2

De no tenir cap cas entre mans, vaig passar a tenir-ne dos. Dos en un. Perquè aviat vaig poder comprovar que, tal i com sospitava, l’Ada Fontàs, de qui m’havien encarregat que investigués un suposat abús sexual, era la filla d’Eugeni Fontàs, que havia d’esbrinar si, com la gran majoria d’homes casats, li era infidel a la seva dona. I sense ni tan sols conèixer-lo, hauria posat la mà al foc que les sospites de la senyora Casamitjana eren fonamentades. No perquè aquesta no fos una dona atractiva, sinó perquè, quan s’enganya la parella, el que menys es tenen en compte són els criteris de bellesa. Simplement es cobeja el que no es té. Hom desitja caure en la temptació del prohibit, córrer el risc d’ésser descobert, gratar en territoris desconeguts. Si n’hauré vist, de casos. Pel que feia a la noia, en canvi, no n’estava segur de res. Ni d’ella, ni de la seva mare. L’encàrrec, certament, era insòlit. En el supòsit que jo pogués descobrir que l’Ada havia sofert alguna mena d’abús per part del tal Moragas, ¿podia algú, ni que fos la seva mare, denunciar-ho, si ella ho negava?

Sabia el que havia de fer. Vaig trobar l’Ada al Facebook. Amb un perfil fals (Frederic Fanecas), vaig sol·licitar ser amic seu. No vaig pensar que em respongués tan ràpid, i menys encara afirmativament. Però ho va fer. Així són els adolescents d’avui dia: agreguen a cegues qualsevol persona perquè creuen que la seva popularitat es mesura pel nombre d’amics que tenen a les xarxes socials. Quan em va haver acceptat, vaig poder veure els seus àlbums fotogràfics. Vaig quedar corprès: era una noia maca i fotogènica, d’aquelles que un no voldria tenir mai com a filles. Semblava haver nascut per posar davant la càmera. Em vaig repassar una a una totes les seves fotos (prop d’un centenar). El cap em donava voltes quan me’n vaig anar a dormir.
I, com era inevitable, vaig somiar amb ella. De vegades, els somnis ens donen pistes. Però no en fem cas, o els oblidem amb la mateixa rapidesa que s’han manifestat. No diré el que vaig somiar aquella primera nit, després de contemplar les imatges d’Ada Fontàs a la xarxa. Desvetllaria el final, i he promès explicar la història de manera ordenada.

Dimarts em vaig llevar d’hora per anar a trobar Fontàs, el pare. La seva dona m’havia dit que sortia de casa puntualment a les vuit del matí, per anar al bufet que dirigia. El matrimoni vivia en una torre en un barri residencial de Santa Susanna, mentre que ell tenia el despatx a Pineda, a Les Creus, no gaire lluny del Centre Innova. Allí hi desenvolupava la major part de la seva activitat professional, a menys que tingués judici a l’Audiència. Sortia a mig matí per esmorzar. Normalment ho feia amb un o dos dels seus col·laboradors. Després hi tornava, i s’hi estava fins l’hora de dinar. Acostumava a dinar fora, variant de restaurant. Podia fer-ho sol o amb algun soci o client. Un parell de cops a la setmana, passava el dia a Barcelona (suposadament, per feina). També anava sovint a Blanes. La seva dona sospitava que, si tenia una amant, havia de ser en una d’aquestes dues ciutats. Precisament –em va dir el mateix dia que va contractar els meus serveis–, aquell dimecres al matí hi aniria, a Barcelona.


Publicitat

A les vuit i un minut, vaig veure’l sortir de casa amb un maletí a la mà. Era un home d’estatura mitjana, cabell grisós i ulleres de pasta. Vestia un trajo de marca, que no vaig saber identificar. Va entrar al garatge i en va sortir pujat en un flamant Audi A7 de color blanc. El vaig seguir discretament en el meu Peugeot trotinat. Després d’un trajecte de quinze minuts vaig aparcar davant d’un edifici abandonat a mig fer, a l’altra banda del carrer on Fontàs tenia el despatx. M’hi vaig passar tot el matí, avorrit com una ostra, somiant truites, pensant en la noia que havia vist al Facebook. Aquell dia, Fontàs va sortir a esmorzar amb un individu de color (negre), que més tard vaig esbrinar que es deia Oswald Torres, i que treballava amb ell al bufet. Quina manera de treballar! S’hi van estar més d’una hora, esmorzant. Després, una hora més al despatx, i a fora una altra vegada, amb aquest Torres i amb un altre tan menut que semblava un nan (o, de lluny, un nen). Per aquell dia ja en tenia prou. Vaig decidir tornar a l’oficina, i d’allà a casa.

Aquella nit, quan menys m’ho pensava, vaig donar un petit pas endavant en la investigació del cas de la noia (avui dia, amb Internet a l’abast de tothom, qualsevol pot esdevenir detectiu sense moure’s de casa). Rastrejant les pàgines on sortia el nom de Ricard Moragas, vaig ensopegar amb una que el relacionava amb Malgrat de Mar. De fet, la senyora Monistrol no m’havia dit pas d’on era, el paio (potser ni tan sols ho sabia); només que treballava –i molt probablement vivia– a Lloret. O sigui que Moragas era natural de Malgrat. El que em va semblar més interessant, però, va ser que se l’esmentés en una notícia apareguda anys enrere en un mitjà digital. Presumptament, havia estat acusat de pederàstia. El judici, finalment (no n’explicava els motius), no s’havia acabat celebrant. Arran d’aquest fet, havia marxat del poble.

Encara no havia sortit de la meva sorpresa (uns sorpresa discreta, tot s’ha de dir, perquè la meva capacitat de sorprendre’m ha anat minvant progressivament amb els anys), quan vaig rebre un missatge de l’Ada Fontàs. Semblava que hagués endevinat els meus pensaments de la nit anterior. Em demanava (bé, li demanava al meu alter ego) una foto, per saber com era. Jo estava preparat per aquesta contingència. Com que conec la llei, i sé que, sota el risc de cometre un delicte de suplantació de la personalitat, no puc fer servir imatges d’altres persones, en tinc un parell de meves amb ulleres de sol, mig difuminades, en què no se’m reconeix. Vaig posar al meu fals perfil una d’aquestes. “Ets molt misteriós”, va escriure l’Ada”, “et deixaràs veure en persona algun dia?” “Quan vulguis, nena”, vaig posar. “Demà?”, va respondre. “Digue’m a on”. “A la plaça Catalunya de Barcelona, davant l’FNAC. Em reconeixeràs per las fotos, no? Si no, aniré amb un vestit de color verd.” “Ja et trobaré. Jo aniré de negre.” “Doncs demà a les cinc, nen.” Inexplicablement, un calfred em va recórrer l’espinada.

M’ho vaig prendre amb calma. No tenia cap pressa. Sabia que aquell dimecres al matí l’Eugeni Fontàs aniria a Barcelona. Aprofitaria el viatge. La seva dona m’havia donat l’adreça on el trobaria. No va ser difícil. Un altre matí previsible i avorrit. Si Fontàs tenia una amant, aquell dia, a Barcelona, no s’hi van trobar: ho puc ben assegurar.
Vaig pensar si pare i filla mantindrien el contacte. Si, potser, es trobaven de tant en tant a Barcelona. La noia vivia allà, en un pis, sola. El pare hi anava sovint… Era força probable que es veiessin. Com devia ser la seva relació? I la relació d’Ada amb la seva madrastra? I la d’Aurèlia Casamitjana amb Obdúlia Monistrol?
Quan s’acostava l’hora de la cita amb l’Ada, vaig pujar al cotxe i vaig engegar cap a la plaça Catalunya. L’instint em deia que el desplaçament seria estèril. I no em vaig equivocar. L’Ada no es va presentar. Vaig esperar fins quarts de set de la tarda, allà palplantat a la porta de l’FNAC. Que ingenu havia estat, de pensar que s’hi presentaria! On s’ha vist, això? M’havia pres el pèl de totes totes. Potser sí que hi havia anat, m’havia vist de lluny, o amagada, i se n’havia tornat. Qui sap. El cas és que havia malbaratat una oportunitat d’or d’apropar-m’hi anònimament. El següent pas seria anar-la a trobar com el que era, un ensumabraguetes, i forçar-la a una confessió. Dues hores més tard, entrava al meu despatx de Vallderoure.
Al contestador vaig escoltar un missatge d’Aurèlia Casamitjana: “Demà al vespre l’Eugeni anirà a veure els focs de Blanes. Sospito que ha de trobar-se amb una dona. Sisplau, senyor Massana, sigui discret. Avisi’m quan sàpiga alguna cosa.”

L’endemà, de camí cap a Blanes, vaig decidir fer una parada a Malgrat per visitar una vella amiga. Es deia Conxita, i era l’alcaldessa.
Em va sortir al pas una noia esquifida, que jo no coneixia, i em va dir que estava reunida. Evidentment ella tampoc no em coneixia a mi. Vaig irrompre al despatx d’alcaldia. Hi havia una fumera irrespirable. La Conxita, en efecte, asseguda a la seva taula, xerrava amb un individu, probablement un regidor del consistori.
-Òndia nano, d’on cony surts tu? –va exclamar quan em va veure, mentre s’aixecava i se’m llençava als braços.
Aquí he de dir que manteníem una relació materno-filial de molts anys. De fet, havia tractat els meus pares i pràcticament m’havia vist néixer. Últimament, però, per circumstàncies de la vida, ens vèiem molt poc. Sempre que podia, però, jo seguia a la premsa els seus progressos com a alcaldessa; i ella (m’havia confessat més d’una vegada, més per afalagar-me que no pas perquè jo fos tan popular com ella) seguia els meus.
Va ver fora la visita i em va convidar a seure i fumar.
-Ja saps que no he fumat mai, Conxita.
-Quins nassos que tens! Els detectius sempre fumen, a les pel·lícules!
-Sí, però jo no sóc un personatge de ficció, sinó ben real, com tu.
-Deixa’t de romansos, Grego. Quina una en portes entre mans? Aquí al poble no han mort ningú, que jo sàpiga!
-Només és una consulta. Potser em pots ajudar. Sobre un tal Richi, Ricard, Moragas.
Va fer memòria, mentre expel·lia el fum enlaire.
-Sí… Els Moragas. Tenien un fill que era un sòmines. Ja li vaig dir un dia a la seva mare que no en trauria res de bo, del nano.
-I què en va ser? Tinc entès que es va veure involucrat en un afer tèrbol.
-Sí… Un assumpte molt lleig. Em sembla que va ser una escola, que el va denunciar. Un tema amb una menor. Però no es va poder provar res. Aquest camàlic no tenia sang a les venes… Que se n’ha ficat en alguna altra?
-No de moment, que jo sàpiga.
-Doncs per què t’interessa?
-Va marxar, de Malgrat?
-Sí, va marxar. Primer ell, i després els seus pares.
-Hi ha sospites que ha abusat recentment d’una noia… major d’edat.
-Vols que et digui una cosa? Res. No el crec capaç ni d’això. No el veig capaç de res, a la vida. Ni de bo, ni de dolent. Vaja, que em sembla que el noi era una mica ‘raritu’, m’entens? És la meva opinió. Ja saps que dic el que penso. I si a algú no li agrada, se me’n fot.
-Però bé que du un hotel, a Lloret.
-I què té a veure? L’hi han posat allà com un home de palla.
-Així que creus que és inofensiu.
-Com a molt, un drogoaddicte.
-I els drogoaddictes no poden cometre delictes.
-Si estan drogats, potser sí… Però vinga, Grego, queda’t a prendre un cafè i demano una mica de pernil.
-Gràcies, Conxita, però ja faig tard.

Vaig localitzar l’hotel on s’allotjava Fontàs, i a on, segons la seva dona, s’hauria de trobar amb l’altra. Un hotel modest (no hi ha gaire oferta de qualitat, a Blanes), situat a la zona turística, i, com a tal, ple de gom a gom, a finals de juliol. Un lloc ideal per a passar desapercebut.
Vaig adreçar-me al taulell de recepció. El recepcionista era un individu extremadament prim, que ocultava nits d’insomni rere uns ulls cadavèrics, i que semblava una barreja de Mortadel·lo i personatge kafkià.
-He vingut a veure un amic… el senyor Fontàs. Però no li diguis res, vull donar-li una sorpresa –i mentre deia això, vaig passar-li un bitllet de 20 euros sota la mà.
El recepcionista es va mirar el bitllet de cua d’ull i va esbossar un gest de menyspreu. Semblava que l’havia interromput en alguna tasca que estava desenvolupant a l’ordinador, i que segurament no tenia res a veure amb la seva feina. Vaig passar-n’hi un altre. Es va tornar loquaç.
-Habitació 515. Però encara ha d’arribar. Crec que s’hi estarà només una nit.
-Exacte. Per això vull veure’l avui mateix. On és el bar de l’hotel?
-Allà al fons a l’esquerra. Però no serveixen alcohol.
-Que tinc cara d’alcohòlic?
-No, però no serveixen alcohol.
-Hauria d’estar prohibit no servir alcohol.
-Potser.
-Haurien d’estar prohibides moltes coses que estan permeses.
-O no hauria d‘estar prohibit res.

Vaig esperar l’aparició de Fontàs observant l’entrada des de la terrassa d’un bar situat en diagonal amb l’hotel. Va arribar una hora més tard. El temps de dos gintònics. Va ser entrar, canviar-se (es va vestir d’esport) i sortir. El vaig anar seguint tranquil·lament pel passeig, en direcció cap al centre.
Fontàs es va aturar a fer un mos –amanida i musclos a la marinera– en un restaurant davant de la platja, a prop de la roca que li diuen Sa Palomera. El vaig vigilar des de la barra, prenent gintònics. En un moment donat va entrar per anar al lavabo i em va passar per darrere. No puc saber si em va mirar, o si es va fixar en mi. El vaig veure entrar i sortir, demanar el compte i marxar.
Va enfilar passeig amunt, cap al centre del poble, i va continuar, a pas lleuger, fins al port. Una munió de gent omplia la platja, el passeig, els carrers. Era impossible que detectés la meva presència, però vaig estar a punt de perdre’l un parell de vegades. A mig camí van sonar, amb breus intervals, els tres petards que anunciaven l’inici dels focs. I va començar el terrabastall.
Tot just a l’entrada del port, vaig veure Fontàs entrar en una propietat privada. Em vaig esperar a l’altra banda del carrer, rere un arbre. A les meves espatlles esclataven focs multicolors, que la platja, plena a vessar, ovacionava. El soroll era ensordidor.
Als pocs minuts, del portal per on havia entrat Fontàs va sortir una parella jove. No els vaig poder veure gaire bé, perquè el carrer nedava en ombres aquàtiques. A prop meu va arrencar un cotxe. Vaig decidir creuar el carrer.

El portal era obert. El vestíbul, ampli, estava enrajolat com unes termes romanes. Al pati d’entrada hi havia una piscina comunitària.
El vaig veure de seguida, bocaterrosa, al costat d’aquesta. M’hi vaig atansar. Massa tard: Fontàs era mort.
El vaig girar a mitges. Tenia els ulls oberts, cara de sorpresa, i encara era calent. No s’hauria esperat trobar la mort allà. En moure’l, de la butxaca dels pantalons li va relliscar el mòbil. Instintivament, el vaig agafar i me’l vaig guardar.
Van sonar els tres petards del final dels focs. Abans que sentís la sirena ja havien entrat els Mossos d’Esquadra. Jo era ajupit al costat del mort, com en una pel·lícula de Hitchcock. Els agents se’m van llençar al damunt.
-Qualsevol cosa que digui podrà ser utilitzada en la seva contra.

(continuarà)

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*