tres60.cat

Fa uns anys, quan feia poc que jo havia entrat en política activa, un senyor d’un altre partit, amb llarga experiència política, em va recriminar que parlés d’”esquerres” i “dretes”. Segons ell, aquesta divisió era anacrònica, i ja no tenia significat. Curiosament, tots els que qüestionen l’existència de polítiques diferenciades d’esquerres i de dretes són de dretes. A les esquerres els encanta penjar-se aquesta etiqueta (fins i tot quan no la mereixen), i els de dretes defugen aquest apel·latiu. Per què serà?

Perquè l’esquerra ideològica ha defensat i hauria de defensar els interessos de la majoria, de la classe treballadora; vol una societat més igualitària, i per tant planteja un model de justícia social, on l’administració pública, via els impostos als ciutadans i uns serveis públics poderosos, garanteixi una redistribució equitativa i més igualtat d’oportunitats. L’esquerra també s’anomena progressista perquè al model de societat justa i igualitària s’hi arriba de mica en mica; però cal l’ambició, la voluntat de millora i de canvi continus. Enfront, la dreta –també anomenada conservadora- és reticent als canvis: defensa el status quo, mantenir les diferències existents (i per tant beneficiar una minoria); i, si de cas es planteja ajuts als ciutadans amb menys recursos, no ho veu com un dret d’aquests sinó més aviat com quelcom que podríem dir-ne tradicionalment caritat: perquè és diferent donar capacitat a les persones per canviar, que garantir-los lo mínim però perquè segueixin on són.

Acabo de proporcionar una visió molt esquemàtica, potser algú diria que caricaturitzada. Cert. Hi ha més factors. L’esquerra defensa millores en la llibertat i els drets de les persones, més enllà dels merament econòmics; la dreta no, però en lloc d’expressar-ho s’amaga darrera cortines de fum: qüestions irrellevants o, a vegades –i molt irresponsablement-, missatges populistes que fan perillar la convivència ciutadana. Invocar l’egoisme del contribuent, per exemple prometent rebaixes d’impostos, en lloc d’educar en la generositat i el civisme és una altra manera d’aconseguir vots; i, per desgràcia, la demagògia és massa sovint comuna a dretes i esquerres.

És cert que, amb el pas dels anys, la dreta ha anat assumint algunes de les reivindicacions tradicionalment pertanyents a l’esquerra; i que això, entre altres coses, ha descol·locat les esquerres. És cert també que a les esquerres els falta actualment articular un discurs clar i alternatiu. I és cert que uns i altres, per aconseguir majories àmplies, moderen el seu discurs per buscar el “centre”; en ocasions, això porta a la indefinició absoluta, fet que critico sense pal·liatius i que pot ser una de les causes de l’apatia ciutadana enfront la política.

Em varen ensenyar que un partit té un model de societat i que l’exposa a la ciutadania per aconseguir el recolzament per dur-lo a terme. Per tant, cada partit hauria de tenir un model clar, i l’hauria d’exposar obertament. Sovint no passa ni una cosa ni l’altra en campanya electoral. Però quan governen uns o altres, es nota la diferència. Fins i tot quan l’esquerra governant decep l’esquerra, o la dreta decep la dreta (menys freqüent, perquè l’esquerra és per natura més crítica amb els seus), es detecten clarament les diferències.

Posem per cas el recentment estrenat govern de la Generalitat. CiU es va guardar ben prou en campanya de fer gaire propostes concretes. Només prometia “canvi” i un somriure. I els ciutadans varen votar canvi… Però canvi a què? Doncs, pel que anem veient, a retallades de la despesa social, a retallades impositives, i a polítiques involutives. Tot sota l’excusa de la necessària contenció del dèficit. Però analitzem la situació: si no hi ha recursos cal rebutjar una pujada d’impostos, especialment per a les classes amb més capacitat econòmica? Cal retallar per igual a tot arreu? Cal retallar despesa social, quan hi ha més risc d’exclusió social que en dècades? No caldria accentuar inversió en educació? No caldria establir prioritats i exposar-les obertament? Si no les diuen o les camuflen, per què serà?

Reivindico l’existència de diferències clares entre polítiques de dretes (o conservadores) i polítiques d’esquerres (o progressistes). I reivindico, a més, una activació de la ideologia d’esquerres perquè torni realment a marcar un camí clar, sense complexes, cap al progrés, enfront de l’immobilisme o conservadorisme. A escala local, nacional i mundial. I especialment en aquest moment, quan ens volen convèncer que l’única manera de sortir de la crisi és retallant l’estat del benestar.